¿Hem perdut el seny?

Crec que l’última declaració de PIMEC reflecteix el que pensa molta gent: s’ha de respectar la legalitat, però sense enterrar els sentiments. El problema és quan l’emoció –que sempre acompanya la política– es converteix en irracional i degenera en fanatisme.

 ¿Està passant ara? Divendres passat em va impactar un tuit de G.N.F. que, en català, es dirigia així a Joan Manuel Serrat: «Ets la vergonya de Catalunya. Per les barbaritats que dius no mereixes ser català. Al país nou no et voldrem». Ja sabem que un tuit només és un tuit…però ajuda el seu company. I els atacs a Serrat deixen entreveure un apartheid politicocultural de la pitjor espècie. Si l’humilien a ell, ¿què pot témer el ciutadà anònim, sospitós d’espanyolisme, d’algun grup d’hiperventilats?

En el catalanisme del tardofranquisme hi va haver tres cantants i poetes amb gran influència. Lluís Llach ha optat per ser diputat independentista i estendard de part de Catalunya. Serrat, per la discreció i la professió, però sense abdicar del dret a expressar –de tant en tant– les seves opinions. Uns l’excomuniquen i altres volen que 'Mediterráneo' sigui un himne de combat. I Raimon, el del «jo vinc d’un silenci antic i molt llarg», es refugia en el «gairebé silenci». Suposo –és la meva opinió– que no pensa com Llach, però que no li agrada ni contrariar molts dels seus seguidors ni –encara menys– ser instrumentalitzat per aquells que mai l’han estimat ni respectat.

Tres catalanistes que no es comporten igual. Lògic. Ho és menys que alguns dels seus seguidors parlin d’expulsar («no et voldrem al nou país») els dels altres. És una actitud inquisitorial que no pot ser fonament de res i que creia incompatible amb Catalunya. ¿Algú ha sentit Llach –o fins i tot Santi Vila– defensar en veu alta, no murmurant, el dret de Serrat a expressar-se? El CEO, que tret de conspiració no està manipulat per Madrid, constata que la independència divideix els catalans en dues meitats pràcticament iguals. ¿És assenyat voler construir alguna cosa atiant aquesta divisió? Ningú té avui el monopoli del fanatisme. Conec no independentistes que s’han transmutat en croats i que veuen alguna cosa tèrbola en tot partidari de la tercera via. I la bogeria no se circumscriu a Catalunya. En ciutats del sud d’Espanya es victoreja els guàrdies civils que venen a Catalunya com a herois que lluitaran contra l’infidel i se’ls anima amb crits tribals d’«a por ellos, oé». ¿Hem perdut el seny? I a TVE he sentit un botiguer de Sevilla dir que s’ha disparat la venda de banderes. ¿Reacció a les estelades?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Nostàlgies

L’exclusivisme desencadenat és contrari a la democràcia. I els governs –d’allà i d’aquí– que ho disculpen estan fent un mal negoci. Cada dia sento més nostàlgia d’aquell Adolfo Suarez, que va vestir camisa blava però que va saber escoltar un president elegit a l’exili, potser fruit d’una conspiració judeomaçònica. I d’aquell Tarradellas, d’ERC, que tan poc s’assembla al diputat Rufián.