La pregunta de l'1 d'octubre
Sang, suor i llàgrimes
Es tracta de perpetuar el costumisme del segle XIX o d'optar per la dramatúrgia del XXI
Sang, esforç, llàgrimes i suor: aquesta va ser l’oferta de Winston Churchill en el seu discurs d’acceptació com a primer ministre, el 13 de maig de 1940. «I have nothing to offer but blood, toil, tears and sweat» (No puc oferir-vos més que sang, esforç, llàgrimes i suor). La frase acabà popularitzant-se en una versió més curta i contundent: sang, suor i llàgrimes. Després de la invasió de Polònia i d’uns mesos de guerra més o menys especulativa a l’Europa occidental (de bore war, Sitzkrieg o drôle de guerre, se la va qualificar), el 10 de maig havia començat la invasió alemanya de França, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg, és a dir la segona guerra mundial pròpiament dita. Era l’hora de la veritat.
Theodore Roosevelt ja havia emprat una expressió semblant el 2 de juny de 1897, abans de la guerra dels Estats Units amb Espanya. I encara abans, el 2 de juny de 1849, Giuseppe Garibaldi havia fet una arenga en termes comparables als defensors de la reunificació i la independència d’Itàlia. Tots s’inspiraren en el poema The Age of Bronze, de Lord Byron, escrit l’any 1815, un vers del qual diu: “Blood, sweat and tear wrung millions, why?” (Sang, suor i llàgrimes espremudes a milions, per què?). En definitiva, una manera èpica d’anunciar una etapa dura en què calen abnegats esforços col·lectius.
La situació que viu actualment Catalunya no presenta, per fortuna, el dramatisme de tots aquests episodis històrics. No arriba ni a drôle de guerre, evidentment. Però tothom sap que hi poden haver canvis significatius en les properes setmanes. Per força passaran coses. Sense violència física, espero, però mutacions previsiblement transcendents. En tot cas, no és probable que les puguem afrontar sense esforç i sense cap llàgrima. Em pregunto per què no agafem el toro per les banyes i ho diem clar d’una vegada.
Pledegem per un nou escenari. ¿Se’n recorden o han sentit a parlar de les primeres passes del Teatre Lliure de Barcelona? Hi va haver un abans i un després. Fa 125 anys justos que, a Gràcia, es fundà La Lleialtat, cooperativa obrera de consum que acabà dotant-se d’una modesta sala d’espectacles. Als anys 70 del segle XX, aquell teatret no passava d’atrotinat espai escènic obsolet. Però la imaginació, la il·lusió i la capacitat de Fabià Puigserver i els que l’envoltaven el van transformar en el teatre més avançat i vigorós del país. Al començament, pocs hi creien. Però aquella gent tenia un projecte. I prou abnegació per sacrificar-se fins a dur-lo a terme. Sabien que no seria fàcil, però estaven convençuts que valia la pena. I tant que sí. Del trist mal teatre representat a la italiana, vam passar a aquelles meravelloses representacions de text reconfortant i escenografia enlluernadora en una sala reconfigurada de cap a peus a cada nou muntatge.
L’1 d’octubre se’ns preguntarà si ja ens està bé l’alacaiguda comèdia costumista de la vella Lleialtat o si volem viure en l’escena del segle XXI. La pregunta irrita els partidaris del vell ordre, és clar, i sembla que també incomoda els que se l’agafen amb paper de fumar, tan preocupats per la normativa de l’ancien régime que no saben veure la Lluna a què apunta el dit, víctimes d’una mena de síndrome d’Estocolm política. La qüestió de debò és: costumisme del XIX o dramatúrgia del XXI. En un moment així, qualsevol altra consideració resulta secundària.
Notícies relacionadesPerò cal sentit de la realitat, com el de Churchill, i consciència del risc. No serà fàcil. S’ha de dir, perquè la societat garantista a què ens hem acostumat ens allunya de la veritat universal i intemporal que res no s’aconsegueix sense esforç i sacrifici. Un esforç i un sacrifici proporcionats a l’objectiu perseguit, és clar, però inevitables. Com quan decidim de comprar una casa nova (que, per cert, ve a ser el cas). Hi ha una hipoteca per subscriure, una certa dosi d’esforç i de suor. Però també, i sobretot, la gratificant expectativa d’un espai de futur per a una millor forma de viure.
És lícit no voler el canvi. És comprensible espantar-se davant del risc. És estimulant acceptar l’envit, sobretot coneixent el joc, és a dir el projecte. No l’acabem de tenir. Tampoc no sabem la dosi de patiment esperable. Convindria aclarir aquestes incògnites. En tot cas, no són una coartada. Tot plegat és massa important. Al capdavall, Churchill tampoc no tenia seguretats i sí moltes incerteses. Però, amb determinació i claredat, oferí dificultats i patiments amb la ferma esperança d’un futur millor. Va guanyar.
