Anàlisi
Democràcia identitària
Ja no hi ha 'revolució dels somriures', que es guarden per als 'nostres'
zentauroepp40157790 barcelona 18 09 2017 manifestants anc encartellats fent pr170917202120 /
La sociòloga Helen Fein (1934), experta en genocidis, va encunyar el concepte «univers de les obligacions» per explicar el funcionament dels cercles de persones que estableixen obligacions recíproques entre elles, delimitant el territori dins del qual es poden plantejar les qüestions morals i, per exclusió, els que no formen part d’aquest cercle. El vincle s’estableix a partir de criteris com ara raça, territori, religió, etcètera.
L’Holocaust és un exemple de per què els alemanys que es definien com a purs (100% alemany) no incloïen els jueus en el seu univers d’obligacions (una exclusió que no pressuposa necessàriament odi específic, encara que tampoc simpatia; simplement 'no són dels nostres'), cosa que va acabar en una actitud passiva ('no és el meu problema') davant de la liquidació sistemàtica de jueus. I això en un context en el qual, com assenyala Zygmunt Bauman a 'Modernidad y Holocausto', el poble alemany no era més antijueu que molts dels seus veïns.
En el mortal atemptat de la Rambla es va establir aquesta frontera. Era un atac als nostres valors occidentals (democràcia, tolerància, etcètera). Per això la matança d’Al-Qaida el 14 d’agost (tres dies abans de l’atemptat de Barcelona) a Ouagadougou, capital de Burkina Faso, on uns terroristes van metrallar els clients d’un restaurant que va deixar rere seu 18 morts (gairebé tots negres i musulmans), va passar desapercebuda: estaven fora del nostre univers.
Anem ara al referèndum de l’1-O, un procés avalat per una col·lectivitat àmplia amb un 'univers d’obligacions' que s’estableix, simplificadament, a partir del fet que és català qui 'se sent català' i accepta el relat de la catalanitat (subjugada per Espanya).
En la mesura en què durant els últims temps aquest univers s’ha consolidat, els que queden fora per no compartir el relat han anat creixent en diversitat. I no ens enganyem: Rajoy i els seus són òbviament part del problema, però no són el problema. Avui, i després de les últimes dimissions forçades en el camp sobiranista, s’imposa un relat sense fissures, en què deixen els que no el comparteixen fora de l’'univers de les obligacions'. I a partir d’aquí el que pugui passar-los resulta indiferent perquè 'no són dels nostres'. Per això, quan els alcaldes contraris a l’1-O es queixen de l’assetjament de què són objecte, se’ls dirà que aquest assetjament i les seves conseqüències presents o futures van amb el càrrec. Aquí ja no hi ha 'revolució dels somriures', que es guarden per als 'nostres' o per als que sense ser-ho respecten allò que és nostre, com és el cas d’Arnaldo Otegi, a qui s’acostuma a rebre per aquestes contornades com a paladí de la democràcia, o el de Suso de Toro, novel·lista gallec indesxifrable, que ha deixat dit que «els catalans saben que són més cultes i cívics que la mitjana espanyola i per això han de dissimular quan van a Madrid».
En la meva opinió, i tant de bo que m’equivoqui, a Catalunya no s’està debatent sobre democràcia plural. Es debat, fonamentalment, sobre democràcia identitària, que no és el mateix.
