Jo també vull votar

El nostre país viu una de les etapes més complexes de les darreres dècades, amb la convocatòria, per part de la Generalitat, d’un referèndum unilateral sobre la independència de Catalunya que ha suspès el Tribunal Constitucional. 

El referèndum de diumenge és el fracàs de la política, és la democràcia sense diàleg, és el resultat de cinc anys en què el Govern d’Espanya i el Govern de Catalunya ho han fet tot per afavorir el desacord. I els darrers mesos i setmanes són el resultat de convocar un referèndum fora del marc legal (el Govern de la Generalitat) i de pensar que, només amb la justícia, es poden resoldre els problemes polítics (el Govern d’Espanya). 

Si un símbol de la democràcia són les urnes, el resultat de les urnes són les lleis i els governs que les compleixen. Les urnes sense lleis ni garanties no són democràcia ni són llibertat. La llei i la justícia són imprescindibles i són condicions de l’Estat de Dret. Però només amb la llei i la justícia no es resolen els problemes dels ciutadans. Cal la Política amb majúscules.

Jo també vull votar, però, en un referèndum que no es limiti a triar entre independència sí o no i que doni dret a escollir altres models de relació entre Catalunya i la resta de l’Estat; uns models que, prèviament, hagin estat dialogats, acordats i pactats entre les forces polítiques i els governs, i que aquests sotmetin a referèndum entre la ciutadania. Una forma de fer-ho es la reforma constitucional. 

Perquè totes les postures són respectables: la independència, l’Estat autonòmic o la que molts defensem, la reforma de la Constitució perquè reculli els drets de Catalunya (llengua, cultura i institucions) i garanteixi un finançament just.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si analitzem la historia, veurem que l’autogovern de Catalunya ha fet els grans salts qualitatius després de processos de negociació amb l’Estat incloent-hi, de vegades, canvis constitucionals. La Mancomunitat de Catalunya va requerir un llarg procés de negociació amb l’Estat, aprovat a les Corts i culminat l’any 1914. L’Estatut del 1932 va requerir el Pacte de Sant Sebastià i la nova Constitució del 31. L’Estatut del 79 es va aprovar després de la Constitució del 78. Finalment, l’Estatut del 2006, un dels orígens de l’actual crisi, ara pot requerir una reforma constitucional que inclouria un referèndum. I és que una crisi derivada d’un Estatut votat pels ciutadans i esmenat després, només es pot superar amb una altra votació, però dins d’un marc legal. 

La via del diàleg

L’autogovern només avançarà amb seguretat jurídica i dins de l’Estat de Dret, principis absents en el referèndum de demà, que va ser aprovat en una sessió del Parlament de Catalunya que ha quedat, tristament, per a la història. El diàleg és l’única solució; no la desobediència ni, només, l’acció de la justícia. Com a alcalde, desitjo i confio en la convivència, en el civisme i en el respecte a les lleis i les institucions el dia 1 d’octubre. I que, a partir del dia 2, s’instaurin al nostre país la serenitat i la calma, el seny i el diàleg.