La germana de l'Estat de dret

Poble i Democràcia van tenir bessons. El nen es diu Estat de Dret. La nena, Sobirania Parlamentària. Ho comparteixen tot però no els estimem igual.

Si ho féssim, penso que la resposta institucional però sobretot ciutadana al contenciós de Catalunya hauria de ser diferent.

Si l’Estat és de dret, la societat sencera, governants inclosos, està sotmesa a la llei i el paper dels jutges és vetllar perquè així sigui. Però en democràcia no en tenim prou d’afirmar que la llei s’ha de complir. Necessitem que la llei sigui legítima. I la legitimitat prové del fet que s’hi reflecteixi la voluntat popular expressada al Parlament.

Estat de Dret i Sobirania Parlamentària són el suport d’aquesta família, però mantenir l’equilibri entre tots dos no sempre és fàcil. Requereix una actitud responsable i conscient. El poble democràticament representat es compromet a preservar la independència dels jutges, i aquests, per la seva part, respecten la supremacia del Parlament.

Jutges i parlamentaris comparteixen la responsabilitat colossal de garantir una única llibertat. Això exigeix un exercici d’autocontrol permanent. Els parlamentaris no són totpoderosos i el poder dels jutges no prové de la Facultat de Dret sinó de la voluntat popular.

Penso que pel que fa a Catalunya no l’estem encertant a l’hora de mantenir l’equilibri i l’autocontrol que junts ens reclamen el fill i la filla de Poble i Democràcia. I noteu que el meu toc d’atenció no va adreçada precisament als jutges, als quals suposo independència i també imparcialitat, sinó als que observem la realitat política amb l’ull crític que exigeix la condició ciutadana.

Per començar, suggeriria que en el nostre cas parléssim de sobiranies parlamentàries en plural. Ho formularia en aquests termes: a Espanya la voluntat del poble es manifesta a través de diversos òrgans democràtics, en aquests moments 18, un per cada comunitat autònoma a més a més de les Corts Generals, tots igualment responsables de canalitzar la voluntat popular, cada un en exercici de les seves competències respectives.

La distribució d’aquestes competències és un problema eminentment polític la resolució del qual competeix principalment als representants del poble, no pas als jutges. Res és intocable. Tot ha de ser acordat, criticat i qüestionat de manera constant. 

Per la mateixa raó, mentre les regles del joc no canviïn, les regles del joc es compleixen. Els 18 (avui dia) representants de la voluntat popular no ho són per la gràcia de Déu, ni tampoc d’Alfons X, ni de Ferran i Isabel, ni de Rafael Casanova. Representen una voluntat plural de vegades totalment contradictòria, però sempre derivada d’unes normes que els ha atorgat el poble a través d’aquesta complexitat. Fora d’aquest marc, l’acord d’un parlament pot ser programàtic o declaratiu, però no pot ser de cap manera llei.

Són legítimes les mesures dirigides a fer complir les resolucions dels òrgans encarregats de fer complir la llei i la Constitució. Quan un òrgan o una persona responsable es nega a fer-ho, pot i ha de ser investigat i en el seu cas sancionat, fins i tot penalment si és necessari. Ara bé, la resposta ha de ser sempre proporcionada. Pot ser cert que els membres del Govern de la Generalitat tinguin «per finalitat desmuntar tot l’ordre constitucional», com sosté la Fiscalia. Però una democràcia assentada hauria de saber-se més forta, perquè Catalunya no serà independent el 2 d’octubre. I hauria de saber-se més sàvia i prevenir el mal que ocasiona internament i externament la detenció d’alts càrrecs polítics o l’enviament de guàrdies civils a les portes d’una impremta.

Els parlamentaris, per la seva part, han de quedar a resguard de mesures penals. Malgrat que amb el seu vot hagin pogut contribuir a adoptar lleis inconstitucionals, fins i tot sent conscients de la seva inconstitucionalitat, no haurien de ser perseguits judicialment per això. La societat els necessita per canviar (o en el seu cas mantenir) les regles del joc. Hauria de motivar-los la voluntat del poble, davant el qual passen comptes, no el temor a ser castigats per un jutge.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La pau social no pot dependre en cap cas del capritx d’un jutge o d’un fiscal. Així mateix, qui ostenta l’honor de representar Poble no hauria d’enorgullir-se del fet que els jutges li arrangin un problema durant unes quantes setmanes. Si no són capaços d’afrontar el repte, val més que facin un pas al costat. Quan està sol, Estat de Dret no sap protegir Democràcia. Necessita necessàriament la seva germana. I vostè i jo els necessitem tots dos. 

Doctor en Estudis Europeus i Internacionals, King’s College de Londres. Analista d’Agenda Pública.