El diàleg com a ruptura

El consens està sobrevalorat en democràcia. La democràcia s’ha convertit en el sistema polític hegemònic en el món no per ser el que més consens genera, sinó precisament per aconseguir barrejar dissentiment i capacitat de decisió. És a dir, en el fons és més democràtic el règim que més conflicte és capaç de contenir i de manegar-se-les sense arribar a escenaris de violència. No es tracta d’estar d’acord en tot, es tracta precisament d’acceptar un marc de joc comú en el qual es puguin expressar desacords, conflictes i buscar sortides que permetin mantenir aquest marc compartit.

Aquests dies parlàvem molt de democràcia ja que, en bona part, les dues parts més implicades i allunyades en el conflicte, el Govern del PP i els seus aliats, i el Govern de Junts pel Sí i la societat civil mobilitzada, han acabat traslladant el debat al marc de la qualitat democràtica. Uns dient que només és democràtic el que és legal, i convertint la legalitat en el mesurador de qualitat democràtica, els altres defensant que no hi ha legalitat sense legitimitat i que només hi ha qualitat democràtica si es deixa a la gent expressar lliurement i pacíficament les seves opinions.

Ningú vol ser el primer a cedir

Tal com estan les coses, i havent ja constatat per activa i per passiva que la confrontació acaba nodrint i reforçant les posicions dels dos contendents, crec que hauríem de començar a entendre que el que és revolucionari consisteix precisament a sortir d’aquest 'statu quo' en què tots acaben sentint-se segurs afirmant que és sempre l’altre el que no vol dialogar, mentre segueixen avançant embogits i en paral·lel cap al precipici final. Ningú vol ser el primer a cedir, ja que això seria poc viril. Seria acceptar la condició de gallina.

La ruptura és comprendre que el règim del 78 ja no dona més de si i que s’ha de recompondre l’acord que ens permeti seguir junts, acceptant sense condicions que tot és negociable i discutible. Menys testosterona i més diàleg. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sé que el que dic pot resultar ingenu, vista la deriva clarament autoritària que el Govern de Rajoy ha pres en els últims dies. I vist també que hi ha qui insisteix que aquest diumenge a la nit podrem declarar la independència després d’un referèndum que està molt lluny de ser-ho. Però entenc que no podem seguir tancats en una habitació sense portes ni finestres, agitant-nos buscant una sortida unilateral que no existeix.

Rajoy pot mirar d’aprofitar l’enorme enrenou provocat i convocar eleccions generals, agafant a contrapeu un PSOE que encara no sap com situar-se, i sortir així del cada vegada més gran bloqueig parlamentari en què es troba. I el Govern de JxSí pot voler aprofundir la bretxa amb amenaces d’independència unilateral i vagues generals. Però res d’això servirà per sortir sense danys de l’habitació en què estem tancats. Fem política. Activem la democràcia. Comencem reconeixent que no hi ha triomfador possible ni imposició jurídica viable i explorem la via d’un canvi de règim des de noves majories que recomponguin el que definitivament ja no funciona. H