'That's all folks'

'Democràcia: forma de govern en la qual el poder polític l’exerceixen els ciutadans.' És la definició de la Real Academia Española. I avui em sembla especialment adient de recordar-la. I és que avui, 1-O, toca posar la teoria en pràctica, pesi a qui pesi i malgrat les adversitats. Perquè ja no es tracta només d’una qüestió de legalitat, com recordaven fa uns dies experts de les Nacions Unides; del que estem parlant és d’una greu amenaça a drets fonamentals: la llibertat d’expressió, de reunió, d’associació i de participació pública. I davant d’aquests instints repressius de l’Estat espanyol –no pas d’Espanya– únicament hi pot haver una resposta possible, el vot i la mobilització cívica, que fa molts anys que practiquem de manera exemplar. 

Avui, més que mai, és important fer memòria. Si som aquí és perquè al llarg de l’última dècada les institucions espanyoles ens han anat tancant, d’una en una, totes les portes que els obríem a una sortida negociada, pactada, dialogada, consensuada –tot un grapat d’adjectius que semblen haver desaparegut del diccionari del president Rajoy i companyia–. Ho hem provat tot, perseverants, i la resposta sempre ha estat la mateixa, un no majúscul. Ara fa onze anys, l’estiu del 2006, els catalans vam dir que sí a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya en un referèndum vinculant. Per cert, sobre el qual el mateix Rajoy –aleshores a l’oposició– deia que «quan els ciutadans volen un referèndum, la resposta no pot ser: tranquils, no passa res, confiïn en mi». Quatre anys més tard aquell gran pacte constitucional saltava pels aires amb la sentència del TC. Una decisió que atemptava directament contra la Carta Magna. Perquè és la mateixa Constitució la que diu que l’última paraula sobre l’Estatut l’havíem de tenir els catalans validant en referèndum l’acord previ entre el Parlament i les Corts espanyoles. Allà va començar l’efecte dominó, la cadena d’errors que ha anat empalmant el Govern espanyol en la seva gestió del tema català. 

De pacte fiscal, ni parlar-ne

Ja el 2010, no van saber calibrar l’abast de la gran manifestació que duia per lema 'Som una nació, nosaltres decidim'. Ni la de 2012, amb aquella pancarta 'Catalunya, nou estat d’Europa' que ja deixava entreveure una evolució evident. Recollint aquell batec, jo personalment vaig anar a la Moncloa amb una proposta, la del pacte fiscal, que pogués satisfer els anhels d’una gran majoria de catalans. Però de pacte fiscal ni parlar-ne, em va respondre Rajoy. I a Catalunya, el clam popular seguia bategant, cada vegada amb més força. I ho vam tornar a provar, l’abril del 2014, per la via constitucional, aquesta vegada demanant un acord per fer una consulta vinculant. Tampoc. Ni tan sols l’últim oferiment, el de pactar les condicions del referèndum –la data, la pregunta, l’aplicació del resultat–. Res, no volen. I Catalunya ha dit prou, 'That’s all folks', que dirien els de la Warner. 

Un referèndum no és il·legal

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Celebrar un referèndum no és il·legal. Per més que alguns s’entestin a repetir-ho, no està escrit enlloc que sigui delicte. Ja no. El 2003, per blindar-se dels plans del lehendakari Ibarretxe, el PP ho va incloure al codi penal; però al 2005, el president Zapatero ho va despenalitzar. Una vegada fet el matís, en el fons la qüestió essencial avui és saber que això no va, només, de legalitat; ni tan sols, només, d’independència. Va, sobretot, de democràcia. A l’Europa del segle XXI, un estat bolca tota la seva força judicial i policial per combatre les urnes. Les urnes, no pas les armes. Potser val la pena recordar a tots aquells que comanden les institucions espanyoles que el 9-N, els fiscals es van negar a enviar les forces de seguretat a impedir la consulta, com van demanar La Falange i Plataforma per Catalunya. L’argument? Que no era oportú perquè el risc d’alteracions d’ordre públic seria més greu i perillós que la gent anant exercir el seu dret de vot a les urnes. Obvi, oi?

Avui és 1-O i estem cridats a participar, votant. La primavera no es pot aturar amb les mans. Ni tampoc la tardor de la democràcia catalana.