Del 9-N a l'1-O, un punt de no retorn

El que comença malament, acaba malament. Ni l’independentisme ha llegit correctament els seus últims resultats a les urnes (autonòmiques del 2012 i plebiscitàries del 2015), ni el Govern del PP ha sabut mesurar la magnitud que en els últims anys ha adquirit a Catalunya la desafecció cap a la resta de l’Estat. La suma de totes dues presbícies va cristal·litzar en l’ominosa jornada d’ahir, que es va despertar amb brutals càrregues de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional als col·legis electorals, que van empènyer molts no independentistes a votar en senyal de protesta, i va finalitzar quan, sense oferir cap dada de l’escrutini, Carles Puigdemont va donar per guanyat el referèndum i va anunciar que el Parlament activarà la declaració unilateral d’independència (DUI), d’acord amb la suspesa llei del referèndum. Un despropòsit majúscul.

El conflicte entre les autoritats catalanes i el Govern de Mariano Rajoy arriba així a un punt de no retorn. La vulneració sistemàtica de l’Estat de dret per part del front independentista culminarà, doncs, amb la proclamació unilateral de la República catalana. I la ferma resposta de l’Estat tindrà conseqüències tant personals, per als promotors de la secessió, com col·lectives, per al conjunt dels catalans i les institucions que fonamenten el seu autogovern. Catalunya, i amb ella Espanya, entren en una ignota etapa de regressió. 

I tot plegat, després d’una accidentada jornada de votació mancada de les més mínimes garanties democràtiques. Una hora abans de l’obertura de les urnes, el conseller Jordi Turull va donar el cop de gràcia a l’escassa versemblança democràtica que encara li quedava a l’1-O a l’anunciar que es podria votar en qualsevol col·legi, amb paperetes portades de casa i sense sobre. El pretès caràcter vinculant de la consulta quedava definitivament atomitzat. Era, com a molt, una reedició del procés participatiu del 9-N en versió 4.0, amb el sistema de recompte allotjat al núvol i gestionat des dels mòbils particulars dels voluntaris. Un simulacre concebut en la clandestinitat amb un resultat que cap cancelleria europea reconeixeria mai.

¿Per què?

Notícies relacionades

Puigdemont anuncia el camí cap a la independència de Catalunya

Rajoy presumeix d'haver defensat l'Estat d'un "atac greu"

Llavors, ¿per què? ¿Per què, després de dinamitar logísticament l’1-O fins reduir-lo a poc més que una recollida de firmes, l’Estat va entregar aquesta victòria  moral a l’independentisme a l’autoritzar –o no evitar mitjançant un operatiu més ben dissenyat i coordinat amb els Mossos– les agressions policials a ciutadans pacífics, armats sols amb innòcues paperetes i les seves legítimes ànsies de votar? 

La resposta a aquest interrogant cal buscar-la, de nou, en el precedent del 9-N. Rajoy es va sentir  traït quan va tolerar la consulta i després Artur Mas va treure pit. Va haver-hi esbufecs i lamentacions a la dreta del líder del PP, a qui sempre han titllat de massa tou. El desafiador «referèndum o referèndum», amb el carrer mobilitzat com a force de frappe, va donar peu a Rajoy a esmenar aquella flaquesa. Aquest cop la resposta de l’Estat sí que seria exemplaritzant. Que no sempre és sinònim d’edificant.