Discursos unilaterals

Diumenge a la nit es va consumar, també, el fracàs del diàleg polític. A la previsible declaració unilateral d’independència (en el seu acrònim famós, DUI) del president Carles Puigdemont, va precedir una altra DUI: la declaració unilateral d’indiferència (o incapacitat o insensibilitat) del president Mariano Rajoy. Mai dos discursos van ser tan unilaterals i tan distants. Si Rajoy es va oblidar de les gairebé 900 persones ferides per l’actuació policial, Puigdemont només va citar la xifra (cap altra) per anunciar-nos el que ens imaginàvem: que el Govern presentarà al Parlament de Catalunya uns resultats encara no proclamats oficialment (atenció a aquest detall jurídic) per amenaçar amb l’aplicació de l’article 4 de la llei de transitorietat, aprovada 

–amb fòrceps– el mes de setembre passat. 

El balanç dels discursos és desigual. Rajoy va estar xaró i no va veure el que tothom ha vist. Tothom, menys ell. No hi va haver referèndum, ni vots, ni urnes, ni tan sols el pícnic. Cap concessió, ni en la seva versió més humiliant. No hi va haver força desproporcionada, ni hi va haver ferits. No hi ha problema. De fet, gairebé no hi ha carpeta Catalunya en el seu discurs. Rajoy acusa –i inhabilita– Puigdemont per situar-se al marge de la llei, però ell mateix s’ha situat al marge de la realitat.

   

 Fins diumenge, el discurs polític estava protagonitzat pels eufemismes, per l’enginyeria verbal, per la contorsió del llenguatge. Els dos presidents exploraven les entrelínies i les ambigüitats protagonitzades per silencis i paraules polisèmiques segons fos Madrid o Barcelona. És obvi que el marc mental de diàleg, per exemple, no significa les mateixes coses. Però a partir de diumenge, les pa-

raules han sigut substituïdes per una fototeca i videoteca de valor simbòlic incalculable per als interessos del Govern. Si abans les paraules eren esquives, líquides i gasoses… les imatges han mutat en icones clares, sòlides i molt físiques.

Però el valor polític d’aquestes imatges es pot veure devaluat per les paraules els pròxims dies. De fet, la paraula que ningú –o gairebé ningú– vol pronunciar no és la de la independència (projecte polític legítim com qualsevol altre) sinó la de la unilateralitat (error polític com cap), o l’expressió en codi del 155. Entrem en la fase decisiva en què les paraules tenen greus conseqüències. Després de tants anys de relat, ara ve el moment de la realitat. S’acaben les interpretacions, i comencen les conclusions. 

 Fins diumenge, el discurs polític estava protagonitzat pels eufemismes, per l’enginyeria verbal, per la contorsió del llenguatge. Els dos presidents exploraven les entrelínies i les ambigüitats protagonitzades per silencis i paraules polisèmiques segons fos Madrid o Barcelona. És obvi que el marc mental de diàleg, per exemple, no significa les mateixes coses. Però a partir de diumenge, les paraules han sigut substituïdes per una fototeca i videoteca de valor simbòlic incalculable per als interessos del Govern. Si abans les paraules eren esquives, líquides i gasoses… les imatges han mutat en icones clares, sòlides i molt físiques. 

Però el valor polític d’aquestes imatges es pot veure devaluat per les paraules els pròxims dies. De fet, la paraula que ningú –o gairebé ningú– vol pronunciar no és la de la independència (projecte polític legítim com qualsevol altre) sinó la de la unilateralitat (error polític com cap), o l’expressió en codi del 155. Entrem en la fase decisiva en què les paraules tenen greus conseqüències. Després de tants anys de relat, ara ve el moment

de la realitat. S’acaben les interpretacions, i comencen les conclusions. 

Si es vol entendre la clau última –i íntima– del greu conflicte polític entre les institucions catalanes i espanyoles cal remetre’s a l’univers simbòlic que representa i significa, a ulls d’una majoria del poble de Catalunya, la seva voluntat d’autogovern. Uns símbols que van des de les personalitats que han protagonitzat aquesta voluntat fins a la memòria d’esdeveniments històrics o viscuts, passant per edificis que simbolitzen la realitat material i concreta de l’autogovern i amb els quals la majoria dels catalans se senten molt identificats. 

Rajoy, amb la seva declaració en el funcional i asèptic espai de premsa de la Moncloa, s’enfrontava a la litúrgia de rivets històrics del saló gòtic del Palau de la Generalitat i amb el Govern en ple. Rajoy perd gairebé tots els plans escènics. La seva força és el BOE, la de Puigdemont, les emocions sublimades de projecte polític en forma de fotos. El paper contra Instagram. El gris contra el color. El sistema media contra l’ecosistema transmedia. 

El que és inert enfront del que palpita. Quin combat tan desigual i tan contradictori: el fort és el més feble.

És molt difícil, per no dir impossible, intentar afrontar aquest problema polític sense tenir en compte la importància de l’univers simbòlic que l’envolta i que commou una majoria de la societat catalana. Les pròximes hores seran crítiques. Deia el filòsof Sòfocles que «quan les hores decisives han passat, és inútil córrer per atrapar-les». És cert, hem perdut moltes hores decisives, però som a temps de decisions irreversibles que causaran més color al que les provoqui que al que les rebi. És moment de parar la inèrcia autodestructiva. Si hi ha un moment per recuperar el valor de la paraula és ara. 

    

Torno a Sòfocles: «Al que creu ser l’únic que pot jutjar i creu tenir un esperit o raons que nin-

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

gú té, a aquest, si se l’obre, es veu que és buit». Doncs això. Tot menys la mútua unilateralitat, que reflectirà el fracàs buit de la política. 

Assessor de comunicació.