Petit observatori
La cara i la creu del tatuatge
Ser un mateix sempre és més aconsellable que intentar semblar un altre
Eliminar tatuatges amb làser
Si es consolida el fred és previsible que baixi notablement la visió dels tatuatges. Dic la visió, no l’existència, perquè continuaran existint sota les jaquetes i peces informals del vestuari, especialment dels joves.
Confesso que els tatuatges no m’agraden, encara pugui admirar-ne alguns pel seu disseny o els colors. També respecto els qui decideixin tatuar-se perquè aspiren a reforçar públicament la seva identitat. M’imagino que deu ser molt poc agradable trobar-se amb algú que porta al braç un dibuix igual que el propi. La coincidència de dos tatuatges iguals en un bar o en un autobús seria sens dubte més incòmode que la coincidència de dues corbates amb el mateix disseny i els mateixos colors.
Però el que pot preocupar no és l’estètica sinó la salut. Antonio Madridejos assegura que els elements que componen la tinta dels tatuatges poden viatjar a través del cos i arribar fins als ganglis del sistema limfàtic. Resumeixo: ja hi ha una mena de llista negra de les tintes que no es poden utilitzar.
L’ús del tatuatge ja es troba en temps molt antics i perdura en moltes comunitats tribals. Un tatuatge és un 'carnet d’identitat'. Si repassem una col·lecció d’imatges de tribus de països exòtics veurem que la diversitat és notable pel que fa al vestuari i especialment als colors. Colors que es reparteixen pels pits, per les cames, per la superfície de les cares. Són molt més que uns detalls cromàtics, són un senyal de pertinença.
En els països evolucionats, com el nostre, portar un tatuatge no és un signe de pertinença a un grup. Al contrari. Acostuma a ser un senyal voluntari d’individualitat. Mira’m. Jo sóc aquest (o aquesta). I un dia pots decidir que aquell tatuatge et fa nosa, potser perquè una noia t’ha dit que no li agrada.
Ser un mateix sempre és més aconsellable que intentar semblar un altre.
