¡Mambo!

L’últim baròmetre del CIS indica que la preocupació dels espanyols per la independència de Catalunya s’ha triplicat els últims dos mesos. Abans el tema afectava el 2,6% dels espanyols, i ara, el 7,8%. Sense consultar el CIS, jo hauria dit el mateix llegint els meus grups de Whatsapp, que aquests dies no paren.

L’actualitat va a un ritme tan ràpid que només la pots seguir dopat. Fent una ullada ràpida, aquesta setmana hem vist: un missatge del Rei a la nació fora de temporada; un missatge del president de la Generalitat advertint el Rei que «així, no»; una entrevista de Rajoy –en si mateix això ja és notícia– demanant que s’evitin «mals pitjors», i una muntanya de mediadors per buscar una solució que inclou des de Pablo Iglesias fins a l’Església catòlica, i si ens despistem fins i tot Manolo 'el del bombo'.

Estem hiperventilant, perquè sense recompte oficial d’un referèndum sense validesa legal el Govern ja ha posat data per reobrir el Parlament, diuen que per proclamar la independència. Dic que ho diuen, perquè a Catalunya s’està marejant la perdiu amb més ritme que un mix dels mambos de Pérez Prado.

Davant el risc de repetir la jugada del 6 i 7 de setembre, el PSC ha demanat empara al Tribunal Constitucional, que per unanimitat ha decidit suspendre cautelarment un ple que oficialment no estava convocat. Quan tornin de declarar a l’Audiència Nacional el major Trapero, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, amb la conga organitzada per acompanyar-los, veurem si des de Junts pel Sí li diuen al Constitucional «i a mi, què» i s’organitzen xocolatades i acampades a les portes del Parlament, en aquesta mobilització permanent al carrer amb què els independentistes s’han convertit en alumnes avantatjats de Gene Sharp, el mestre de com acabar amb un Govern en cinc passos.

Tot és tan naïf que qui ha donat més explicacions i ha fet un resum més concís de la situació ha sigut un futbolista, Gerard Piqué, que ha comparat Catalunya amb «el fill de 18 anys que se’n vol anar de casa». Futbolitzem la política, quan abans polititzàvem el futbol i Vázquez Montalbán deia que l’eterna rivalitat entre el Barça i el Reial Madrid ens evitava una guerra civil. ¡Com l’enyoro! M’encantaria saber què escriuria avui el que va ser 'polac' a la cort del rei Joan Carles.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Els bancs decideixen traslladar les seves seus. Ells no tenen nació, únicament interessos, i els diners, quan van mal dades, són el primer que es mou. Cauen reserves hoteleres, American Airlines ofereix als seus clients modificar el seu viatge a Barcelona sense cost afegit, desvien creuers que s’esperaven al port. M’agradaria compartir la il·lusió amb què molts pensen que estem fent història; per desgràcia, quan surts als llibres d’història i a les pàgines dels diaris no acostuma a ser per bé.

Reconec que començo a sentir vertigen, com si viatgés en la furgoneta de la CUP quan la van tirar pel barranc. ¿Mambo? Més aviat sembla '¡Danzad, danzad, malditos!'.