No vull acostumar-m'hi mai

La crisi, no només econòmica, sinó també en valors, que vivim a nivell general, és el pitjor dels adobs per potenciar tots els conflictes; ens centrem en la precarietat, no en el que tenim, sinó en el que ens falta, i ens sentim en desavantatge. Estarem d’acord que la situació que estem vivint a Catalunya és inadmissible. Es repeteixen vells patrons que també es donen a nivell individual, a petita escala. En primer lloc, un record de velles ferides, no tancades, i que no deixen escriure i conduir-nos cap a nous horitzons, revivim la vida dels nostres avantpassats, per bé i per mal. Fa anys no entenia el símbol del bateig, ara l’entenc molt bé, poder netejar un passat escrit per altres. 

També hi juga un paper molt rellevant la invalidació afectiva, quan l’interlocutor no accepta res, nega la situació i no admet ni pactes ni acords. No sentir-se escoltat i comprès és el pitjor dels inicis. Una altra de les dinàmiques que es donen en els conflictes és l’escalada simètrica, l’increment gradual d’ambdues parts d’imposar el propi criteri per sobre del de l’altre i perdent la visió global del conjunt.

Quan un més se sent vençut més contraataca, i s’entra en un cercle viciós imparable, en què cap de les parts se sent reconeguda i valorada. Per altra banda, sembla que la informació a la qual cada opció és permeable només és la que està d’acord amb la pròpia, i és per això que  acabem vivint en mons diferents i paral·lels. I ja el darrer extrem: la violència. És una marxa enrere on el pacte, i encara pitjor, el vincle, ja es trenca, es perd la voluntat d’acordar i d’estar.

 

    Però mai em vull acostumar a la utilització de la violència com s’ha fet l’1 d’octubre, és injustificable sota cap motiu, i encara més davant d’un col·lectiu de persones sorprenentment pacífiques. I el que és indignant és sentir que s’ha fet el que era correcte i de forma ponderada.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les propostes, malgrat que immensament difícils, ara són imprescindibles. Seguint el mateix ordre desenvolupat anteriorment, en primer lloc, apuntar cap al present i el futur, enlloc del passat; l’escolta empàtica, oberta, cap al punt de vista de l’altre (sense tenir una ment tancada només en la pròpia visió, alimentada per la ràbia, malgrat sigui comprensible). Dialogar amb nous interlocutors, acceptant mediadors, només és possible des de l’actitud imprescindible d’ambdós agents implicats a cedir una part. I finalment, i potser més important, no actuar només com a reacció automàtica a l’altre, sinó basar-nos en la nostra naturalesa: la nostra naturalesa és tolerant, pactista, tossuda, solidària, treballadora i per sobre de tot integradora, tenim clar que la pluralitat és la nostra riquesa. I la legalitat, no ho oblidem, s’escriu, es crea i es pacta, no s’obliga.

¿Impossible arribar a pactes davant d’aquesta situació? ¿Difícil? Sí, però la humanitat ha avançat precisament davant les grans dificultats. Al cap i a la fi el que volem tots és viure en pau, amb les persones, siguin d’on siguin, amb les quals hem conviscut sempre.