Senyors presidents

El 1954, Boris Vian va escriure la lletra de la cançó 'Le deserteur', que al llarg dels seus 63 anys de vida ha sigut versionada en una infinitat de llengües. Aquesta cançó va ser escrita a cavall de les guerres d’Indoxina i Algèria, i dedicada al president francès René Coty, antecessor de Charles de Gaulle. Les seves primeres paraules diuen: «Senyor president, li escric una carta que, si disposa de temps, potser llegirà. Acabo de rebre la cartilla militar per anar-me’n a la guerra dimecres que ve. Senyor president, no hi vull anar, no he vingut a la Terra per matar la bona gent. No és per fer-lo enfadar, però he de dir-li que la decisió està presa: desertaré».

Ni dilluns que ve serà dimecres ni això és Indoxina ni Algèria, però la profunda tristesa, la inquietud i la por viscudes aquesta setmana em conviden també a mi a escriure una carta no a un president, sinó a dos, a la patriòtica arrogància dels quals devem estar vivint un fosc i evitable malson que ha fet anar en orris els últims i delicats compassos de l’estiu.

Senyor Puigdemont, faci acte de contrició de totes les mentides i mitges veritats que, amb l’extrema complicitat de la ràdio i la televisió públiques, han portat a les urnes menys de la meitat del cens; rellegeixi atentament la premsa europea i comprovi que ni un sol paràgraf (ni Europa ni el Vaticà) beneeix les virtuts del seu referèndum i molt menys les de la seva DUI, que dividiria molt seriosament aquesta entitat que vostès denominen «el poble català» (hi ha molts pobles en un poble, gairebé tants com persones, senyor president); que les empreses més emblemàtiques de Catalunya estan fugint a la desbandada (¿traslladaran la seu de la Generalitat a Perpinyà?); que fins i tot al seu indestructible Govern –dormida la borratxera i de tornada a la realitat– algunes veus es pregunten com és que la cosa ha anat tan perillosament lluny. Un consell amic: no s’empari obtusament en el fet que la hilarant i nocturna llei de transitorietat política l’obliga a declarar la independència en 48 hores; una vegada transgredides i tergiversades tantes normatives, ja no ve d’una. La pau no té pressa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Senyor Rajoy: no sap com la va cagar enviant un nombre exagerat d’uniformats per satisfer l’ala més extrema dels seus votants. S’hauria estalviat massa ferits i mal rotllo, moltíssims diners i l’absoluta reprovació d’aquesta Europa que no vol escissions però tampoc salvatjades. Total, ¿per a què si el tal referèndum era un article de broma? I, sobretot,  no presumeixi d’haver-ho fet en nom dels no independentistes; a molts ens repugnen tant les bales de goma dels uns com les dels altres.

Una de les estrofes finals de la cançó diu així: «Si s’ha de vessar sang, vessi vostè la seva; vostè és un bon apòstol, senyor president». O presidents.