Un oportú Nobel de la pau

En aquesta ocasió, el premi Nobel de la pau no podia arribar en millor moment. Des dels no tan llunyans anys de la guerra freda, mai com ara l’amenaça nuclear s’havia fet tan present. El règim de Corea del Nord fia la seva supervivència a aquesta mena d’armament, fent a més a més gala dels seus progressos en aquest terreny. I si des d’aquell petit país asiàtic arriben constants mostres d’insensatesa, a l’altre costat del Pacífic, als Estats Units, troben un president sense nord i llengut, en conflicte per una altra part amb el seu Departament d’Estat, disposat a deixar caure l’acord amb l’Iran destinat a detenir el programa nuclear d’aquell país amb fins militars. La Campanya Internacional per Abolir les Armes Nuclears (ICAN, per les seves sigles en anglès) ha aconseguit que s’aprovés el Tractat per a la Prohibició d’Armes Nuclears el juliol passat, però queda molt camí per recórrer. Els països firmants, 122, no disposen tots d’arsenal nuclear. Per això, el premi també és una forma d’assenyalar les nou potències nuclears existents (els Estats Units, Rússia, el Regne Unit, França, la Xina, l’Índia, Pakistan, Israel i Corea del Nord), les quals el comitè del premi ha instat a obrir negociacions per reduir d’una forma equilibrada les 15.000 armes nuclears que hi ha al món. Formada per desenes d’organitzacions d’un centenar de països, la ICAN és un bon exemple del poder que poden exercir les persones des d’àmbits locals i amb una bona coordinació.