La fractura que provoca l'1-O
Allunyar-se és donar-se una pausa
Parlar de desconnexió emocional amb Espanya no és la millor manera de restablir la convivència
ilu-alejarse-pausa-9-10-2017alta-francina-cortes
Els successos de l’1-O, no hi ha cap dubte, han contribuït a un cert allunyament de moltes persones que viuen a Catalunya respecte del vincle que fins aleshores mantenien amb el que per a cadascú significa Espanya. Això ho observem en gent diversa, pel que fa a edats, procedència o afinitat política.
La violència viscuda, per molts directament i per altres compartida a les xarxes socials, els mitjans de comunicació o els amics, ha suposat l’emergència d’un esdeveniment que podem qualificar de traumàtic. El psicoanalista Jacques Lacan jugava amb la paraula 'troumatisme' (traumatisme en francès) per assenyalar el 'trou' (forat) que produeix el trauma. Forat de sentit, un buit de saber que de seguida intentem omplir per alleujar-nos i restaurar alguna cosa de la realitat. Ho vam veure, precisament a Barcelona unes setmanes abans, quan la furgoneta va irrompre a la Rambla acabant amb la vida d’una desena llarga de persones i deixant un centenar de ferits.
De seguida, vam haver d’envoltar aquell forat de flors i paraules per suportar el buit d’aquelles vides segades brutalment. Després ens vam esforçar, sense gaires resultats de moment, per entendre la sotragada que això va produir, especialment en els llocs de procedència d’aquests nois, alguns estimats pels seus veïns.
L’1-O no és equiparable, per descomptat, ni per la seva significació social i política ni per la seva magnitud i impacte. Però aquí també hi ha una sotragada que no per previsible parcialment és menys dolorosa. Les paraules, discrepants i fins i tot dures en ocasions, van donar pas a la violència i vam veure els cossos a terra, masegats i ferits. Sense que cap sentit pogués explicar aquesta desproporció. Ni l’ordre judicial ni l’antagonisme polític ni l’exercici policial, que sempre implica una certa coacció.
Allà Hi va haver un excés que ens va commoure a tots i que, per a cadascú, va tocar alguna cosa del seu sentiment més íntim, sigui la tristesa, la ràbia, la indignació, la por. Aquest excés, les imatges i els testimonis del qual vam veure repetits al llarg del dia, va ser interpretat per una gran majoria com un acte de crueltat innecessària. Les conseqüències van remetre immediatament a les intencions suposades als que van decidir aquesta actuació, molt més que als que van executar l’ordre.
Es va fer evident el rebuig i l’odi en aquestes escenes on els cossos eren evacuats sense contemplacions. Aquesta brutalitat va generar com a resposta un rebuig als responsables i va donar peu a multitud de protestes i denúncies, però també a iniciatives per restaurar alguna cosa d’aquest teixit social colpit, no només amb el que està més enllà de Catalunya sinó també amb el sotrac interior.
Parlar de desconnexió emocional amb Espanya, donant consistència a aquesta frontera imaginària ens Espanya i Catalunya, no sembla la millor manera de restablir la convivència. Els responsables de l’1-O no són els espanyols ni Espanya sinó, en tot cas, els polítics que no han trobat altres vies per abordar el conflicte. Repetir aquest mantra és tancar les vies per entendre les raons de l’altre i produir coses noves, allò que ha d’arribar i que respon al desig majoritari de viure en pau.
Un distanciament no és una ruptura, és un allunyament a vegades necessari per prendre una nova perspectiva de l’assumpte. Permet donar-se un temps per entendre una mica el que està passant i la posició de cadascú. És una bona oportunitat per fer-se la pregunta del que cadascú vol amb l’altre, com quan en una parella hi ha un temps de pausa. Però perquè aquest temps no s’acabi massa precipitadament i pugui, llavors sí, produir una veritable desconnexió s’ha d’abaixar el soroll, suportar un cert silenci per escoltar les raons de l’altre sense silenciar-les amb retrets o acusacions morals (traïdors, còmplices, deslleials).
Els clàssics distingien entre dues formes de silenci, el 'taceo', que és callar per protegir els teus interessos, i el 'sileo', que és callar quan hi ha una cosa que no es pot dir. La covardia sol recórrer al 'taceo', però hem d’acceptar que a vegades hi ha silencis que convé respectar perquè responen a temences fundades, a dubtes legítims o simplement que no tot es pot dir quan el sentit falta.
Donem-nos tots, doncs, un temps per pensar i entendre què ens hi juguem, col·lectivament i individualment, en aquest envit. El que arribi ja no serà igual que abans, però això no té per què ser un problema. Renovar els vincles sempre és l’ocasió d’inventar-se nous lligams més satisfactoris.
