Quan convius amb l'horror

Dormo al terrat d'un edifici. Al ras. Envoltat de soldats que fan guàrdia. Ens han dit que és el lloc més segur d'aquest bloc de pisos, amb la planta baixa convertida en un petit hospital de la Mitja Lluna Roja.

Al lluny, o no tan lluny, se senten bombardejos aeris i artilleria que van dirigits als combatents d'una ciutat assetjada. Però en aquesta ciutat no només hi ha combatents. També hi ha civils. Ara se senten ràfegues de trets, no sé si de metralleta o de kalàixnikov, no ho distingeixo, que no he fet ni la mili.

Mentre agafo el son, que fins i tot així un agafa el son, m'adono que fa 10 anys que viatjo per descobrir històries que després intentem explicar per la tele. Però cap de tan bèstia com aquesta. No havia estat mai en una guerra.

Miro al meu voltant i el que veig són nois i noies. No superen els 30 anys. Són a la primera línia del front, en unes condicions que a qualsevol de nosaltres ens semblarien infrahumanes. Dormen a terra sobre matalassos que no superen els tres centímetres de gruix, amb la seva arma al costat. De condicions higièniques, les justes. Mengen el ranxo que els porten: els quatre dies que hem conviscut, arròs amb pollastre. I s'hi estan jugant la vida. Potser n'hi ha, però no he topat amb cap líder polític al front. 

Desbordats grups de WhatsApp

Es fa de dia. I a l'hospital arriben els ferits de la nit. Primer, dos avis i un nen d'uns 8 anys. Després la mare i les germanes del nen. Poc després descobreixen que al seu nen l'han embolicat amb una manta. No s'hi ha pogut fer res. El drama, l'horror es defineix en aquest moment.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ens dirigim al centre de premsa, per dir-ho d'alguna manera. Allà hi ha internet. I els grups de WhatsApp d'amics, de família, de pares del col·le... estan desbordats. Me n'he anat del meu país la setmana més intensa de les últimes dècades. Rebo missatges de preocupació, d'incertesa, de por. “¿Què serà el següent?”.

No en tinc ni idea. Però ara que per primera vegada he vist el que és una guerra, sé el que no vull. Ho tinc claríssim. No hi ha causa que mereixi aquest horror. I no hi ha polític que es pugui permetre jugar amb foc amb la seva població. No dic que no hi hagi causes justes. Però potser es poden aconseguir d'altres maneres. ¿S'ha de tensar fins a aquest extrem la teva població per aconseguir-les? ¿Se'ls ha de demanar demostracions de força amb banderes per veure qui pot més? Crec que ha arribat el moment de fer un pas enrere, que no ha de ser sinònim de rendició. Un pas enrere dels que van triar la via de la repressió. Un pas enrere dels que van triar la via unilateral. Un pas enrere de tots. Els que facin aquest pas enrere seran els valents. Els que evitin mals pitjors. Els que no portin el seu poble a l'abisme. A l'abisme és el poble el que acaba a les trinxeres. No ells. Si no fan aquest pas enrere, demostraran que l'únic que els preocupa és el poder. I no la gent a qui representen.