Una sola mirada

Aquest diari, des de fa anys, manté una secció que es diu 'Dues mirades' i que respon a la idea que la va fer sorgir. Dues persones –una dona i un home– que observen el món des d’òptiques diferents. A vegades, molt sovint, coincidents; a vegades, distants, amb una aproximació a la realitat (escriure no és sinó aproximar-se) en què podem diferir. Ens vam deixar fotografiar amb actituds disteses perquè aquí es parla de tot: del que és frívol i lleuger, del que és profund, de l’epidermis i de l’interior de les coses, de la cultura i la societat. Amb l’ambició, en no gaire més de 1.400 espais, d’oferir una visió particular del món que ens envolta.

Avui, no obstant, des de la nostra humil responsabilitat de persones que opinen sobre aquest món convuls, ens veiem empesos, malgrat el retrat que ens identifica, a adoptar una postura més greu.

I compartida.

De manera excepcional, firmem l’article a mitges i ens ajuntem en aquest racó d’EL PERIÓDICO, pàgina parella, al pis de dalt. Des d’aquest balcó modest tenim l’obligació de parlar amb una sola veu.

No volem entrar en el detall de les accions que ens han portat a aquest moment crític per al nostre país. Hem defensat, sempre, sense atiar mai l’odi ni caure en la domesticació, el que cadascun de nosaltres ha cregut convenient, sense que mai hi hagi hagut ni una coma censurada, des de l’absoluta llibertat.

Partim de posicions diferents i som més proclius –l’una– a un discurs federalista que advoca per un encaix democràtic de Catalunya dins d’Espanya, o –l’altre– a una solució que passa per un procés d’independència de Catalunya.

Notícies relacionades

Milers de persones es vesteixen de blanc a tot Espanya per demanar diàleg

Twitter era una cerveseria de Múnic

Arribats a aquest punt, no obstant, tots dos –després de la violència i la repressió inaudites de l’1 d’octubre (que no s’han de repetir mai més), després de les cíviques manifestacions multitudinàries de dimarts i del desenvolupament dels fets des d’aleshores, amb una creixent sensació d’indefensió i d’inquietud, personal i col·lectiva– pensem que el diàleg és més necessari i urgent que mai. El diàleg entès com una ferma, decidida, sincera voluntat d’arribar a un acord que permeti el retorn a una vida quotidiana que no ha d’estar exempta del debat polític. Al contrari, és quan s’ha de produir amb més intensitat que mai. Sense actituds maximalistes ni barreres infranquejables, sense vísceres, amb un judici que no renega de les legitimitats però que advoca per solucions pacífiques i democràtiques.

Diàleg és alhora la paraula màgica i la paraula que sembla maleïda per qui hauria d’utilitzar-la amb urgència. L’única alternativa vàlida per evitar escenaris que no desitgem. I per això l’assumim tots dos, sense dilacions, sense que amb el diàleg es pertorbi cap reivindicació ni cap opció política. Simplement es tracta d’asseure’s i assegurar el futur i la convivència. Des d’aquest racó d’EL PERIÓDICO, amb una mica més de 2.800 caràcters, ho desitgem i així ho escribim. Junts.