El procés i el llenguatge
Fletxes enverinades de prejudicis
Al·ludir a la condició mental per desprestigiar un rival polític causa un patiment afegit al malalt
ilu-flechas-envenenadas-prejuiciosalta-francina-cortes-11-10-2017
Pensar en la societat com un organisme viu no és una idea nova. Autors com Auguste Comte ja al segle XIX utilitzaven la metàfora orgànica, o el que és el mateix, consideraven la societat com un gran organisme estructurat en què cadascuna de les seves parts funciona de manera interdependent amb les altres. Exactament de la mateixa manera que al nostre cos diferents sistemes funcionen coordinadament per mantenir-nos sans.
La metàfora orgànica explica que utilitzem expressions com «una societat sana», o parlem de «prendre el pols a la societat» o de «societats malaltes». També parlem en aquests temps de xarxes socials hipertrofiades d’un nou «cervell social» en el qual cadascun de nosaltres, amb la nostra activitat en les diferents xarxes socials, som neurones que transmetem informació i estimulem les del costat en una mena de retuit orgànic, que en moltes ocasions inflama més que alleuja els problemes.
No és estrany en aquests dies convulsos que la metàfora orgànica es refereixi directament a la salut mental de la societat i expressions com «l’esquizofrènia política en què vivim» o «la bipolaritat de la societat» es colin en tertúlies als mitjans de comunicació, però també en qualsevol conversa de bar.
Entitats com Obertament realitzen una encomiable acció de lluita contra l’estigma de les persones amb problemes mentals. Sens dubte, organitzacions com aquesta són part del sistema de defensa del nostre organisme social, quan no directament actuen com a antibiòtics per tractar una infecció social amb la dosi adequada d’educació i sensibilització –i si és possible, a la vena del sistema educatiu–, i donant veu a qui vol compartir els seus testimonis de lluita.
En política, com estem veient en aquests temps convulsos, les paraules moltes vegades estan esmolades i untades en el verí dels prejudicis (aquells judicis que fem abans de conèixer l’altre, normalment negatius). Utilitzar expressions com «l’esquizofrènia del president» o «la bipolaritat de les institucions» –estirant fins a gairebé el que es podria titllar de xavacà les metàfores organicoomentals– augmenta, sense sentit, el risc d’estigmatització de les malalties mentals.
Parlem clar. L’estigmatització genera patiment, i en aquest cas no potser al polític interpel·lat, ja que ell i el seu partit ja tenen la pell dura a força d’aguantar els embats de l’adjectivació gratuïta, però sí a col·lectius de persones i als seus familiars que lidien dia a dia amb problemes en la seva salut mental.
Utilitzar el diagnòstic o condició mental d’una persona com a insult i com a estratègia per desprestigiar el rival polític és causar un patiment evitable (i en les malalties hi ha ja suficient patiment inevitable) a qui potser no vol participar en cap batalla més que la que lliura al seu dia a dia. Aquestes batalles personals no són fàcils de guanyar, tal com s’escenifica en els diferents actes que se celebren aquests dies amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental o en el cicle Les condicions del cervell, que es porta a terme a la Sala Beckett a Barcelona.
En àmbits com la política, que ens permet organitzar-nos i governar-nos, és encara més important si és que és possible que les paraules es cuidin, i que les fletxes dialèctiques que es llancin entre rivals o des dels mitjans encertin on han d’encertar. I a on han d’apuntar és a la generació d’idees, de debat, en la diana de preteses posicions inamovibles. Això, sens dubte, és molt més difícil. Aquí tenen el seu verdader repte els nostres polítics, però també els mitjans i tots nosaltres, que armats d’un smartphone som una cosa així com periodistes aficionats a punt per al retuit.
Notícies relacionades
Sí, en la metàfora orgànica de la societat, aquesta és més que la suma dels seus individus. Sense individus que sàpiguen ajudar o siguin ajudats a gestionar la seva pròpia salut, que puguin treballar i viure plenament, i que ho facin promovent la salut i la felicitat dels seus semblants, no podrem aturar la pandèmia de patiment evitable que en ocasions transmeten a manera d’infecció silenciosa les nostres desafortunades paraules, titulars o articles.
