La dignitat segons Stoner

En aquests dies en què tant es parla de dignitat, m’agrada rellegir aquesta obra mestra que és 'Stoner'. El seu autor, John Williams, era un texà que va morir el 1994 i que fins fa poc ningú recordava tot i haver aconseguit un National Book Award. A l’arribar el segle XXI, 'The New York Review of Books' va recuperar una de les seves quatre úniques novel·les, precisament Stoner, i la va convertir en fenomen. El 2010 i el 2012, Edicions 62 i Baile del Sol la van traduir al català i castellà amb èxit.

No és senzill recomanar-la, perquè aparentment i més enllà de la depurada tècnica de Williams narra només la sort d’un professor de literatura a qui la vida passa per sobre. Llevat en l’elecció de la feina, absurda per als seus pares, Stoner es deixa arrossegar pels esdeveniments: no es rebel·la en la joventut, ni durant la guerra, ni després del seu fracassat matrimoni, ni davant la mort... Només en un episodi menor marca incomprensiblement i tot i el seu desproporcionat preu una línia vermella. I és en aquest gest nimi on 'Stoner' i Stoner se la juguen.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

M’encanta comentar aquest llibre perquè obliga a posicionar-se. Per a uns, Stoner és un covard que mai planta cara. Per a d’altres, és algú normal, amb una vida com la de la majoria. També hi ha qui opina que aquest gest el redimeix, i hi ha qui el menysprea considerant-lo inútil i a deshora. És el que té la dignitat: com a vessant moderna de l’honor, resulta tremendament subjectiva.

Vivim dies històrics, que ens poden passar per sobre. Hi pesen moltes presumptes línies vermelles, i tot apunta que Rajoy i Puigdemont, honor l’un i dignitat l’altre, estan disposats a fer un Stoner de conseqüències col·lectives. Per això torno a Williams: «Algú –explica al jubilar-se– va preguntar a Ford Madox Ford quin era el valor de la novel·la, i ell li va dir: ‘Et permet conèixer el veí’. És una bona definició». Sembla una veritat petita i literària, però en vista de les enormes veritats de l’actualitat alguna cosa m’empeny constantment a aprofundir-hi. Sense valorar-la, començo a creure, no hi haurà sortides dignes per al que s’acosta.