ANÀLISI
Democratització i exhibició de la identitat nacional espanyola
El desafiament sobiranista ha animat a deixar de reprimir públicament un orgull que combina la reivindicació constitucional amb altres elements més culturals
Encara no sabem si aquestes setmanes convulses seran considerades en el futur com a divisòries de la nostra història recent. El relat independentista desitja subratllar l’1 d’octubre com a fita en la ruptura entre una gran part de la societat catalana i la idea d’Espanya. No obstant, els esdeveniments recents han sigut més complexos i, en molts casos, gens afavoridors de la narrativa sobiranista. No tan sols la fugida empresarial o el rebuig europeu i internacional a la secessió unilateral formen també part d’aquesta tardor calenta, sinó altres desenvolupaments polítics visibles en la massiva manifestació del 8 d’octubre a Barcelona, la profusió de rojigualdas als balcons, l’audiència televisiva del discurs del Rei o la celebració dijous del Dia Nacional.
Al marge de l’impacte de tot això sobre el procés, sorgeix ara una altra pregunta de fons interessant: ¿fins a quin punt estem assistint a un moment crític que canviï la relació, fins ara complicada, que tenen els espanyols amb la seva identitat nacional i els seus símbols?
Una investigació del politòleg Jordi Muñoz va mostrar fa pocs anys que el procés de substitució del nacionalisme espanyol tradicional per un altre de democràtic ha sigut més exitós i consensual del que podria semblar a primera vista. Al marge de les diferències lògiques entre la manera en què les diferents sensibilitats ideològiques interpreten la nació, bona part de les elits i al voltant del 80% dels ciutadans han anat convergint en un patriotisme d’adhesió a la Constitució del 1978 i els principis allà consagrats (cosa que inclou el reconeixement de la pluralitat territorial interna fins i tot sense qüestionar el caràcter unitari d’Espanya).
Almenys fins al 2012, la normalització dels símbols espanyols en determinats àmbits havia avançat molt. Penseu com la immensa majoria dels ciutadans els accepta en les celebracions esportives o en les institucions. No obstant, si bé tan sols sectors marginals rebutgen la bandera en un ajuntament o en un èxit de la selecció de futbol, el cert és que la seva exposició en actes polítics i socials ha seguit sent molt limitada. El motiu és doble.
Símbols recuperats
El primer està connectat amb residus de connotació negativa que la mateixa idea d’Espanya segueix despertant entre sectors de l’esquerra i fins i tot liberals. No és una cosa excepcional ja que altres països amb passat dictatorial –com Alemanya, Itàlia o el Japó– també han experimentat aquesta incomoditat i, per tant, un ús públic mesurat de qualsevol ostentació patriòtica. La segona limitació té a veure amb l’existència de fortes identitats alternatives en diverses comunitats autònomes que han estat, a més, governades gairebé ininterrompudament per partits nacionalistes. Tampoc és una particularitat exclusiva d’Espanya ja que altres democràcies –com Bèlgica, el Canadà o el Regne Unit– experimenten una contestació similar als seus símbols en parts del seu territori.
Però el que sí que és característic d’Espanya és que la debilitat sigui doble (ideològica i perifèrica) i, sobretot, que en els últims anys totes dues s’hagin intensificat per l’aparició gairebé simultània de dos fenòmens polítics que qüestionen radicalment el lent procés de reconciliació amb la bandera, l’himne o el Dia Nacional. Per un costat, l’aparició de Podem i la seva renúncia a la transició democràtica com a mite fundador d’una identitat nacional democràtica. Per l’altre, i en contrast amb el que últimament passa al País Basc, la pretensió del nacionalisme català de rebutjar i fins i tot expulsar de l’espai públic qualsevol element que representi Espanya.
La intensificació del desafiament sobiranista ha provocat en les últimes setmanes una evident reacció a tot Espanya. Per a un gran segment de la ciutadania (incloent-hi, per descomptat, els nuclis urbans de Catalunya) la situació els anima a deixar de reprimir públicament un orgull en el qual es combina la reivindicació constitucional amb elements més culturals com l’idioma espanyol o la història comuna.
Notícies relacionades
En la mesura que el conflicte segueixi sent intens, aquesta tendència pot augmentar i consolidar-se en sectors de la societat (joves i progressistes) que, després de 40 anys de democràcia, no entenen l’estigmatització dels símbols d’Espanya. Si aquest fos el cas, no deixa de ser paradoxal que l’independentisme hagi contribuït a culminar el procés de fer atractiva la identitat nacional espanyola fins al punt d’animar a exhibir-la com no s’havia fet mai abans fins ara.
