La gàbia d'or i els riscos d'avui

Últimament escric amb preocupació. Avui, gairebé amb por reverencial perquè temo que la setmana que ve sigui funesta per a Catalunya. I per a Espanya. Vaig conèixer Heribert Barrera als 60, al Club d’Amics de la Unesco, refugi de l’oposició laica, i el vaig tractar en el tardofranquisme. Hi havia gran diferència d’edat i, sense coincidir políticament, sempre va ser un apreciat referent. Després, abans que presidís el primer Parlament, li vaig preguntar per què no havia votat la Constitució. Em va contestar que Espanya va oferir una cosa atractiva, que fins i tot podia ser confortable, però que era una gàbia d’or. Una vegada dins, no podies sortir perquè l’article 2 diu: «La Constitució es fonamenta en la unitat indissoluble de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions…».

Els catalans la van votar, en unaproporció més gran que els espanyols. Des d’aleshores hem progressat i estem a la Unió Europea, imprescindible per no ser arrasats pel vent de la globalització. Però ha plogut molt, i la sentència del Constitucional, amb posterioritat a la seva aprovació en referèndum el 2006, va anul·lar part del nou Estatut. No tota la culpa –encara que sí la major part– va ser del partit que avui governa Espanya. El PSOE i les batalles internes per presidir la Generalitat també hi van tenir responsabilitat. Però és cert que llavors es va trencar l’esperit amb què Miquel Roca, Joan Reventós i Jordi Solé-Tura van animar a votar la Constitució. 

Per això molts catalans recolzen avui el que sostenia Heribert Barrera. I creuen que la sobirania resideix en els ciutadans de Catalunya i no en els de tot Espanya. Però aquí es vota cada quatre anys (allò altre és literatura barata) i l’independentisme mai ha superat el 50%. Amb el 47,8% han pretès tenir un mandat democràtic, primer per a la independència, després per al «referèndum o referèndum». I han aprovat dues lleis al Parlament català sense respectar la Constitució i violant descaradament l’Estatut que els catalans vam votar, que ordena majories reforçades de dos terços per a assumptes rellevants. No és una cosa gaire europea. 

Després s’ha fet un referèndum en què va votar el 43% i contra el qual l’Estat espanyol va actuar amb desmesura. I la violència –de la qual només s’han demanat disculpes amb la boca petita– va repugnar molts ciutadans europeus.

Però sostenir que hi ha un clar mandat per a la independència és confondre desitjos i realitat. Ja hi ha hagut una gran manifestació contrària a la separació que indica que perilla allò d’«un sol poble». A més, per tranquil·litzar molts estalviadors i no quedar fora d’Espanya i de la UE, els dos bancs catalans han hagut de traslladar la seva seu fora de Catalunya. I per por de la inseguretat jurídica els han seguit Gas Natural, Abertis, Planeta, Catalana Occidente, Agbar… L’última dada és de més de 500 empreses, moltes de dimensió mitjana. 

El risc de pèrdua de dinamisme econòmic és alt i els somnis de mediació de la UE són això: somnis. Agradi o no, el soci –i rellevant– de la UE és Espanya, no Catalunya. I menys el 47,8% que vol la independència. Divendres Jean-Claude Juncker, president de la Comissió de Brussel·les que usa un llenguatge directe, ho va deixar clar al dir que era contrari a la independència de Catalunya perquè podia ser seguida per la d’altres regions: «una Europa de 28 estats ja és difícil de gestionar, però de 98 seria impossible». I va afegir que no volia mediar, tret de petició del Govern espanyol. Europa té horror al cantonalisme. Només majories fortes i repetides de dos terços 

–avui impossibles– podrien fer que els Juncker, Merkel i Macron canviessin d’opinió. 

Però avui els reptes i perills són altres: evitar la divisió interna dels catalans, l’empobriment (la fugida d’empreses i la caiguda de reserves hoteleres), i la pèrdua de l’autogovern. La responsabilitat d’haver arribat fins aquí dels polítics espanyols és molt alta. Però els separatistes –començant per Artur Mas, que ara diu que la independència real encara no és possible– ens han portat a un carreró sense sortida.

Notícies relacionades

Juncker: "No vull una Unió Europea de 98 estats"

1-O: repressió contra vots

I per sortir s’han d’enterrar fantasies. Si no es va poder salvar l’Estatut del 2006 (el votat i «raspallat») era molt temerari apostar per la independència a la brava. És hora de treballar la realitat, que no és tan dura. Som part d’Europa, no el sud dels Estats Units al qual es va enfrontar Martin Luther King.