Tot esperant Fudgemont

Vull començar aquest article expressant el meu condol per la mort del pilot de l’Eurofighter que es va estavellar dijous passat. I també la repugnància que em produeixen els comentaris dels que s’han alegrat de la seva mort presentant-la com un triomf de la causa independentista. Els sembradors d’odi estan a punt de recollir la seva collita de tempestats. Encara que estiguem instal·lats en una ja insuportable comèdia, amb un altíssim cost per a l’economia de Catalunya, encara som a temps d’evitar la tragèdia. Tot depèn del que contesti el senyor Puigdemont a l’inevitable requeriment que el Govern d’Espanya li ha dirigit perquè clarifiqui l’abast de la seva confusa intervenció al Parlament. 

    

Ionesco, Arrabal i Valle-Inclán junts no haurien pogut posar en escena un esperpent més gran. Estem batent el rècord dels despropòsits, com bé reflecteixen els mitjans de comunicació internacionals. En el món anglosaxó es tuiteja que Puigdemont s’ha guanyat el malnom de Fudgemont, prenent fudge en la seva expressió àmplia de qui falseja, falsifica, eludeix, actua de forma confusa o deshonesta, enganya, o supera els límits del que és acceptable.

    

Però la seva actuació hauria sigut impossible sense l’activa complicitat de Junqueras, com sempre darrere la barrera, que ara es declara «totalment d’acord» (12 d’octubre. 21.41 hores) amb la crida d’Ernest Maragall (12 d’octubre. 13.49 hores) a «assumir el risc de la llibertat» i «preferir afrontar la repressió que acceptar la rendició». Junqueras hauria d’explicar-nos en què consisteix aquest risc. Fins ara tan sols ha manifestat la seva absoluta seguretat que la independència només tindria beneficis i que rebria l’entusiasta suport internacional, començant pel de la Unió Europea. Però aquest món del realisme màgic en què s’han instal·lat massa messies, s’està començant a esvair a marxes forçades.

    

Repassin les videoteques i veuran Artur  Mas i  Oriol Junqueras proclamar: «no se n’anirà cap empresa», «els bancs es barallaran per operar  aquí», «no passarà res, les relacions comercials amb el nostre principal client, que és la resta d’Espanya, milloraran»… Ara neguen la importància de la sagnia que amenaça de col·lapsar l’economia catalana; segueix sense passar res i, en tot cas, el viatge a la terra promesa bé val passar una mica de set en la travessia. 

    

Segurament algú devia advertir molt seriosament Puigdemont d’aquest risc i per això es va convertir en Fudgemont. I les alcaldesses de les principals ciutats de Catalunya, Barcelona i l’Hospitalet l’hi van agrair. I també van agrair el to de Rajoy i van invitar Puigdemont a respondre adequadament al seu requeriment: «Vull valorar positivament el to de Rajoy aquest matí» i «confio que Puigdemont respondrà… que no es va declarar» ( Ada Colau, a La Sexta) . «Mesurada i prudent declaració de @marianorajoy….,necessitem una resposta de Puigdemont a l’altura» (Núria Marín, a Twitter (11 d’octubre. 12.30 hores). 

    

Quan aquestes dues alcaldesses assumeixen el cost d’alabar un president del Govern no precisament popular entre els seus votants, es veu clarament qui demana posar el fre i qui aposta pel «com pitjor, millor».

Un conte fals

És comprensible la frustració d’uns perquè veuen que els han explicat un conte tan fals com els comptes en què el van recolzar; i l’afartament d’altres davant una situació insostenible. I no és estrany que el Govern espanyol es pregunti de què va això. ¿Quina de les diferents versions del que ha passat és la que ha de prendre en consideració? El diari 'Le Monde' ha publicat en portada: «Puigdemont déclare l’indépendance de la Catalogne». Iceta i Colau, en canvi, argumenten que no ho ha fet. I encara que ho hagués fet, és irrellevant, perquè d’acord amb les pròpies lleis «de desconnexió» això només podia fer-ho el Parlament, al qual no se l’ha deixat parlar.

Notícies relacionades

Mor el pilot d'un caça de l'Exèrcit després de la desfilada del 12-O

Rajoy requerirà a Puigdemont que aclareixi oficialment si hi ha DUI

    

Llevat que Fudgemont es cregui que és Lluís Napoleó Bonaparte al Brumari del 1851, no pot proposar deixar en suspens una decisió que no podia prendre i marxar sense escoltar la resposta dels 150 diputats. Per això la pregunta, encara que s’assembli a les converses còmiques de Gila, cobreix tot l’univers del que és possible : ¿alguna autoritat a Catalunya  ha declarat la independència? Al Parlament no l’han deixat pronunciar-se; ho han fet, explícitament, un grup de diputats, però no són cap autoritat. El president de la Generalitat sí que és una autoritat, la primera, i, si li queda un bri de responsabilitat política, hauria de reconèixer que no ho ha fet. I convocar eleccions.