¿Good bye Lenin?

Vaig aterrar a Barcelona dimarts dia 10 d'octubre, el dia en què, parafrasejant Pau Luque, es va fer més política que història. De l'aeroport me'n vaig anar a Cornellà a dinar amb els meus pares. Feia un parell de setmanes que no passava per allà i a la part alta de la ciutat (a Cornellà, al revés que a Barcelona, la part alta no és sinònim de zona alta sinó de barri obrer) les banderes espanyoles als balcons s'havien multiplicat.

Feia 12 dies que era lluny, gravant en zones de conflicte de l'Iraq i Síria, conflictes on ja ningú reclama mediadors. Però en 12 dies a casa meva les coses havien canviat, i jo estava sorprès amb el que veia pel carrer, com qui desperta d'un coma després d'anys adormit, perquè el procés converteix alguns dies en anys. Em sentia com la protagonista de 'Good Bye Lenin', però sense un fill que m'alterés la realitat perquè m'agradés.

 

Les dues Catalunyes

El meu barri no ha sigut mai de lluir banderes. Només les recordo durant el Mundial de Sud-àfrica, el del gol d'Iniesta. Però allò era per una celebració. Això fa olor més a desafiament o a desgreuge. Aquesta Catalunya que s'ha mantingut en les seves coses durant els últims anys, també existeix. Igual que existeix l'altra Catalunya, la mobilitzada, la que va sortir a votar l'1-O, il·lusionada, vilment apallissada per la policia. I tinc la sensació que les dues Catalunyes cada vegada van més a la seva bola. Microcosmos amb poques coses en comú. Em preocupa què pot vertebrar de nou aquestes Catalunyes.

 

Quan surts del coma recordes algun moment del passat. En una entrevista a TV-3 de finals del 2011, Artur Mas –quan encara no era independentista- ja advertia dels riscos de ruptura davant un procés que ell encara no defensava: "Ens hi juguem la cohesió del país (…) Hem de saber quina estructura té la societat catalana, hem de conèixer aquest país, i hem d'acceptar-lo tal com és". Doncs això.

 

Pregunto als meus pares que què ha passat mentre era fora. Primera resposta: "Que els bancs catalans se n'han anat de Catalunyabancs catalans". Caram amb el patriotisme dels diners. El coma em porta una altra vegada al passat, a altres declaracions de Mas. Més apassionades. Setembre 2015: "No se n'anirà cap banc de Catalunya", mentre l'aplaudia el que seria el pròxim conseller d'Economia, Oriol Junqueras, el mateix que ara diu que no cal preocupar-se, que se'n van als Països Catalans. Mai m'ha semblat gaire democràtic que interfereixin en la vida política agents que no han sigut elegits entre tots, ja siguin presidents de bancs o líders d'entitats sobiranistes que han convertit el Palau de la Generalitat en la seva segona casa (encara que els primers no acaben a l'Audiència Nacional i els segons sí).     

"Com és malament millor..."

 

Intent escoltar amb atenció els discursos de Puigdemont Puigdemonti Rajoy. Deu ser el coma, però em sorprèn que alguns no 'indepes' desitgin més la DUI que alguns 'indepes', i que alguns 'indepes' desitgin més el 155 que alguns no 'indepes'. Sembla que els sectors més apassionats volen fer seva aquella famosa i barroera màxima: Co més malament millor per a tots i com més malament per a tots millor, millor per a mi el seu benefici polític". Doncs això.

 

M'hauria agradat que Rajoy hagués demanat perdó per les càrregues de l'1-O, i que Puigdemont no s'hagués agafat als resultats d'aquell referèndum, bàsicament perquè no li han donat validesa ni els seus observadors internacionals. Ja sé que això és molt demanar. Així que em conformo amb el que va passar: que Puigdemont no va proclamar la DUI (encara) i que Rajoy no va aplicar el 155 (encara). Cada vegada em conformo amb menys. Deu ser l'edat. Però tant de bo aquesta aparent distensió no sigui fugaç, perquè si no ens podem acabar fent molt de mal. (Que ràpid que poden caducar aquestes paraules, segons el que passi aquest mateix dilluns al matí. Què ràpid caduca tot amb el procés. Tot excepte Artur Mas).

Manipulació de l'escola catalana

 

Encara sota els efectes del coma, comprovo que es torna a parlar d'un altre tema recurrent: com és de dolenta l'escola catalanaescola catalana, fàbrica de nens independentistes. Torno a tenir un altre 'flash' del passat. Una entrevista el 2014 a un dels pocs alcaldes del PP a Catalunya. M'assegurava que als nens als col·les catalans no se'ls deixava “jugar en castellà”. Just érem al costat d'un col·le, amb els nens al pati. I ens vam posar a escoltar. Tots els nens estaven “jugant” en castellà. No es pensin que l'home va demanar perdó o així. Va seguir igual. Per cert, ¿com es pot estar denunciant la suposada manipulació de l'escola catalana, mentre no han sigut capaços de denunciar els flagrants atacs feixistes que hem vist els últims dies? ¿Per què tots estan utilitzant dues vares de mesurar?

 

Recordo quan els líders del mateix partit mantenien que en absència de violència es podria parlar de tot. ¿Quina violència hi ha avui a Catalunya –si exceptuem la de les diferents policies- perquè ni tan sols es pugui posar sobre una taula de diàleg la possibilitat de parlar d'un referèndum acordat?

Desig de diàleg

 

Poso la tele a veure si em distrec. I no parlen de res més. En molts casos, veig més propaganda que informació, i no només a TV-3, que també. Veig reportatges en algunes televisions estatals que no nome li estan fent un flac favor al periodisme, si no que l'hi estan fent a la convivència.

Notícies relacionades

Independència de Catalunya: últimes notícies en directe

Puigdemont no concreta a Rajoy si va declarar la independència i demana dos mesos de diàleg

 

Si segueixo donant-hi voltes al tema, crec que en qualsevol moment puc tornar al coma. ¿Què passarà en les hores següents? Doncs tant de bo Puigdemont contesti que no es va proclamar la DUI. Perquè això és el que crec que va passar, perquè que jo sàpiga ni es va votar el que el president va anul·lar. I tant de bo que Rajoy no s'agafi a una excusa per aplicar el 155. I que s'obri un diàleg de veritat, no de paraula només . Un diàleg que eviti els vencedors i els vençuts (o els humiliats que és pitjor). Això sí: sense vencedors ni vençuts, hi haurà frustrats, una cosa que a aquestes altures em sembla inevitable. I els més entregats a la causa (qualsevol de les dues) són els que tenen més números de travessar la línia que va de la passió a la frustració.