Petit observatori
Cervantes parla dels diners
Hi ha qui menysprea els diners i a vegades expressa aquesta indiferència amb un punt d'orgull
hapiness
A poca distància de casa hi tinc dues caixes o entitats d’estalvi. D’una d’elles en podria dir «la meva», no perquè en sigui accionista sinó perquè hi vaig obrir un compte quan em vaig casar, ja fa més de 60 anys.
Ara, en tinc dues, de caixes d’estalvi, per allò que diuen que és bo repartir els diners, no posar-los tots al mateix sac. Encara que el capital sigui modest.
El lector assidu d’aquests articles ja coneix la meva tendència a partir d’un fet per explorar-ne d’altres. No he estat mai un escriptor catedralici, sinó un escolà que té per ofici anar encenent espelmes.
I això m’ha portat de les caixes d’estalvis a pensar en la multiplicada presència dels diners en les nostres vides.
Molt sovint parlem de sous, per exemple. I quan sortim de casa pensem si portem els euros o els bitllets que necessitarem. Els vells havíem portat pessetes i rals, i dos rals i duros. Però el senyor Diner, que és el nostre amic que ens ajuda a viure, sembla que té moltes capacitats.
Un admirable purisme
«Té diners llargs, aquell», es comenta per no haver de dir que és ric, que sona bastant més rotund. Quan jo era jove era habitual dir d’una persona que tenia molts diners: «Està forrat». Ara descobreixo que es volia dir que aquella persona tenia el cos, per dins, recobert de bitllets.
Té molts diners, una dinerada, un dineral. I sense que es faci referència directa als diners, diem que una persona és afortunada o desafortunada.
Hi ha algunes persones que menyspreen els diners, i a vegades expressen amb un punt d’orgull la seva indiferència, com si estiguessin tocades per un admirable purisme...
Notícies relacionades
Jo sempre he tingut més simpatia per Sancho Panza que pel Quixot. I ara que divago sobre la riquesa m’apunto a aquelles paraules que va escriure Cervantes: «Sobre un bon ciment es pot alçar un bon edifici, i el millor ciment del món és el diner».
