La cultura paga

Entre les entitats intervingudes pel Ministeri d'Hisenda des del 20 de setembre n'hi ha moltes de l’àmbit estrictament cultural. Entre elles la Institució de les Lletres Catalanes, que ha hagut de reduir a mínims les activitats que normalment porta a terme per promoure i difondre la literatura catalana. Em pregunto quina ment preclara ha decidit que de sobte la poesia és perillosa, algú que ha llegit Montserrat Roig quan escriu que «la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini» o algú que, simplement, no té ni idea del que és una institució cultural.  

D’altra banda, a la roda de premsa que va fer Planeta per anunciar els finalistes del premi entregat diumenge, Josep Crehueras va explicar que a les llibreries de Casa del Llibre a Catalunya les vendes han baixat un 25% durant el mes de setembre. De seguida van saltar veus que minimitzaven la dada i deien que formava part de la política de la por per frenar la independència. 

S’ha instal·lat aquest estat d’opinió entre els partidaris de la secessió tal com la tenim posada damunt la taula, a cegues i sense cap cost aparent. Quan algú planteja dubtes sobre les conseqüències econòmiques del conflicte que vivim des de les files dels qui ho tenen tot clar responen que no, que les pèrdues no són certes i tot és una conspiració contra el procés. Els fets per si mateixos ja no valen. I fins i tot hi ha qui s’alegra de la baixada de vendes de Planeta oblidant del tot que les veus més importants de les lletres catalanes publiquen en els seus diferents segells, siguin del color polític que siguin. Obliden que quan diuen Planeta també diuen Jaume Cabré, Maria Barbal, Carme Riera o Jordi Puntí, per no parlar d’un fons de clàssics que conté la major part de les patums literàries del país.

Erosió del teixit cultural

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La dada és negativa per a tots els qui intentem seguir en aquest món tan complicat del llibre, qui se n’alegri s’estarà alegrant de l’erosió del teixit cultural del país. Altres persones del sector, llibreters i comercials, aprecien el mateix canvi en les xifres de vendes. Tant com havia costat remuntar la precària situació del llibre, enormement castigada per la crisi econòmica i la pirateria, tant com ens havia costat recuperar una mica d’esperança. 

Ja no espero que els meus polítics s’hi amoïnin gaire, per la cultura. Fa temps que això no passa. Facin memòria i repassin els discursos públics, els tuits, les entrevistes. Siguin del signe que siguin la majoria tenen una cosa en comú: ja no esmenten mai un sol llibre, cap autor ni que sigui ben hipòcritament. I no cal parlar de teatre, cinema o art. De futbol sí, uns i altres estaran encantats de donar les seves opinions futbolístiques, però... ¡de cultura! Potser aquest és el gran problema.