Anàlisi
Dret i societat
El nostre ordenament jurídic, condicionat per Europa, permet altes cotes de llibertat, benestar i progrés
jrico397093 dia por delante el president tarradellas amb adolf160419212137
Les eleccions generals del 15 de juny de 1977 van obrir la porta, amb una participació del cens electoral de gairebé el 80%, al primer Parlament democràtic des del final de la guerra civil. La llarga sagnia que va precedir i, sobretot, va succeir la guerra va deixar un milió de morts i un Estat autodenominat nacionalsindicalista, que va ser epígon dels règims nazi i feixista europeus i va suposar la nostra expulsió de la comunitat internacional. No va ser un Estat nacional, sinó del més ranci nacionalisme; com tampoc va ser sindicalista només en la seva nomenclatura, perquè el sindicalisme era d’obligada adscripció i caràcter vertical, la funció principal del qual va ser la defensa, exaltació i adoctrinament del règim i els seus líders, començant pel dictador.
Aquelles eleccions van donar pas a una transformació modèlica, mitjançant l’elaboració i l’aprovació d’una Constitució en què el pacte, la transacció i la renúncia de totes les forces polítiques a les seves màximes aspiracions programàtiques van fer possible un text considerat un dels millors del món occidental. Una Constitució basada en un «Estat social i democràtic de Dret» (article 1) en què el primer dret apareix recollit a l’article 2, que «reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions» dins, naturalment, de la unitat de tots els espanyols, ja ciutadans i no súbdits, de manera que les nacionalitats històriques i les regions que així ho desitgessin i acordessin poguessin accedir a aquella autonomia. Així va passar amb la Generalitat de Catalunya, ja abans de la proclamació constitucional, que va ser reinstaurada de la legalitat de la Segona República juntament amb el seu president elegit a l’exili, que, com tots recordem, a l’arribar al Palau, des del balcó va proclamar: «Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí», tancant així un negre període de la nostra història.
Bloc de constitucionalitat
La Constitució, juntament amb els estatuts d’autonomia i les lleis orgàniques que desenvolupen els drets fonamentals proclamats al Títol I, conformen el que s’ha convingut a denominar el bloc de constitucionalitat de l’Estat, que garanteix els drets reconeguts, la divisió de poders i el principi de seguretat jurídica i certesa, tan necessaris per al desenvolupament econòmic, social i polític. Amb aquests instruments jurídics hem pogut accedir al Consell d’Europa i a la Unió Europea, instàncies que condicionen el nostre ordenament i obliguen a tots, fins i tot en les decisions jurisdiccionals dels seus tribunals, de forma que sostreure’s a això, encara que possible, resulta enormement difícil, com ha demostrat el 'brexit'.
Aquest ordenament, el més garantista de la nostra història, ha sigut el resultat d’un elaborat procés que, a partir dels tràgics efectes dels règims que al segle XX van assolar Europa, ha permès les cotes més altes de llibertat, benestar i progrés dels europeus, una cosa que els nostres constituents van saber llegir. Qualsevol ordenament jurídic, i per descomptat, el superior de cada Estat, conté la proclamació dels drets fonamentals i també dels deures, i aquests afecten més les institucions de l’Estat i els seus poders que els ciutadans. És lògic que així sigui, perquè no sobrepassin uns límits que impedeixin l’exercici de les llibertats.
En la redacció de l’article 155 de la Constitució es va seguir el model previst a la Constitució italiana de 1947, al seu article 126, i en l’alemanya de 1949, al seu article 37, per a aquells casos en què un Estat no complís amb les obligacions derivades del seu ordenament. Durant la tramitació de l’article, el grup Entesa dels Catalans, que reunia la pràctica totalitat de senadors catalans, inclosos els senadors reals Maurici Serrahima i Socías Humbert, per mitjà del seu portaveu, Josep Benet, va introduir el requeriment previ al president de la comunitat autònoma, i que en el cas que no fos atès, es pogués portar al Senat la decisió per adoptar les mesures necessàries que obliguessin la comunitat al compliment forçós de les obligacions a les quals estan sotmesos els poders de l’Estat. Així s’ha actuat en el present.
Per últim, el dret i l’ordenament ens permeten la convivència, i s’ha de defensar com un bé preat de la nostra societat. El dret és fruit del pacte, del diàleg i de la transacció, una cosa que lamentablement s’ha oblidat per part de tots malgrat haver-lo anunciat als quatre vents, també, per part de tots. Però el moviment es demostra caminant i no anunciant que es caminarà. Així ens van les coses.
