Els reptes de Macron i Merkel

L’ara president francès, Emmanuel Macron, va il·lusionar el món i va batre la ultradretana Marine Le Pen amb el 66% del vot. El seu partit, La República en Marxa, disposa d’una àmplia majoria absoluta de 350 diputats sobre 577 de l’Assemblea Nacional si comptem els 42 del seu aliat MoDem. El suposadament liberal exministre d’Economia va haver d’aprofitar l’estiu per aplicar les reformes econòmiques i laborals que va prometre en campanya i que la cancellera Angela Merkel i el 42% de la població alemanya consideren imprescindibles per dinamitzar una economia francesa afectada per una desocupació del 10% i un creixement de l’1,7% el 2017.

Macron va esperar fins a la tardor i vol consensuar amb els sindicats la reducció del cost de l’acomiadament i la debilitació de la negociació col·lectiva. Macron podria fins i tot aprovar aquestes mesures per decret. El sindicat excomunista CGT i altres han llançat els seus membres al carrer. Altres mandataris com Jacques Chirac, Alain Juppe, Nicolas Sarkozy i Manuel Valls van perdre el pols contra els sindicats. La previsible reacció de Macron ha sigut projectar el seu dinamisme cap a la integració europea.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’exbanquer de Rothschild aposta per la coalició Jamaica (CDU de Merkel, liberals de l’FDP i Verds) per generar un clam europeista irreversible i poder ajornar els seus deures reformistes. Però Macron ja ha hagut de retirar la seva proposta d’un Pressupost i Parlament per a l’eurozona. S’ha de completar la unió bancària amb un sistema europeu de garantia de dipòsits i recapitalització de bancs sistèmics, així com harmonitzar la fiscalitat per evitar casos com els 13.000 milions d’impostos que la Comissió exigeix que Irlanda cobri a Apple. Però el partit verd alemany pot bloquejar una unió bancària i fiscal (i amb seguretat més cooperació militar) que jutgi favorable el gran capital llevat  que la comissària de Competència, Margrethe Vestager, mantingui la seva croada contra McDonald’s, Fiat Chrysler i Amazon.

La primera ministra britànica, Theresa May, per fi va reconèixer que la desconnexió del Regne Unit de la Unió Europea (UE) no es produirà fins al 2021. Ens atorga més temps per forjar una coalició encapçalada per Alemanya, França, Espanya, Itàlia i la societat civil. Sense la participació ciutadana, l’aprofundiment en la integració europea es percebrà com un projecte imposat per les elits. Els europeus encara no tenim resposta al gran repte al qual s’enfronten totes les grans economies: com mantenir l’Estat del benestar malgrat l’envelliment de la població, rebuig de la immigració no comunitària i pèrdua de competitivitat deguda en part a un avenç tecnològic vertiginós. Hem de gestionar la transició a una economia digital mentre tanquem la bretxa entre els guanyadors de la globalització i els seus perdedors. La UE i el Japó generen el 30% del PIB mundial. S’ha de concloure l’acord UE-Japó –amb les seves clàusules sobre desenvolupament sostenible i governança corporativa– per llançar un missatge a Trump i concretar l’ambició europeista de Macron.