Espanya en decadència, Catalunya als llimbs

Aquest és un dels moments més tristos en la llarga història comuna. Al costat de l’alegria dels que fa temps que lluitaven per la secessió, sectors catalanistes no radicals i que solament els últims mesos s’han sumat a la independència senten ara tristesa. Molts es van incorporar a un sentiment (és el que al Partit Popular mai entenen) col·lectiu i, sobretot, des del rebuig a la cascada d’errors i humiliacions comeses des del Govern cap a Catalunya. No són feliços avui. Però a Madrid bona part de la seva població té també un sentiment de gran tristesa. No només es fracciona un territori amb els qual els llaços històrics (fins i tot amb desavinences) són molt profunds, sinó que a més entristeix la manera lamentable com es produeix el trencament. Ells se’n van i des d’aquí se’ls empeny. Molts pensem, també a Catalunya, que el procés de Puigdemont ha sigut una fugida esbojarrada cap endavant i que ha sigut atrapat per l’empenta dels seus socis per fer coses fora de lògica. Han sigut moltes actuacions forassenyades i bananeres les que han protagonitzat el Govern i el Parlament.  

Però això no impedeix al mateix temps que s’apreciï una enorme responsabilitat de qui, per ser partícip d’aquesta fractura, pugui passar a la història pel seu nom: Mariano Rajoy. En la segona legislatura d'Aznar hi havia un únic diputat d’ERC i els de Convergència parlaven de la Constitució. Aquest únic diputat independentista s’ha multiplicat fins a vuit. Va arribar Zapatero i va enganyar els catalans amb pretensions que no va complir. El Congrés afilaria la humiliació que va completar el Tribunal Constitucional fent encara més nimi un Estatut ja retallat i fins i tot votat pel poble català. I va arribar Rajoy…

Que sàpiguen des de Catalunya que aquest procés l’interpretem així no poca gent a Madrid, encara que ressaltin més els patriotes que exhibeixen banderes. Un problema polític ha sigut tractat com un problema judicial i amb tota la maquinària greixada de l’aparell estatal, forces policials desbocades (l’altiva Cospedal es va quedar amb les ganes d’enviar les tropes), fiscalia, judicatura,  promovent grups d’adhesió dels que havien de ser neutrals. Gent que a Catalunya no volia la independència hi va ser empesa des de Madrid. M’irrita que els peperos parlin d’Estat de dret. És una mentida que perverteixen constantment. Altres actors de la política madrilenya s’han comportat com hooligans de la selecció de futbol. El lamentable discurs del Rei (de Felip V a Felip VI), el vergonyant PSOE com a partit del sistema, personatges com Pablo Casado atiant amb odi el foc...

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Que sàpiguen els catalans que a Madrid hi vivim també gent que avui ens sentim molt entristits, que per sobre de nacionalistes som demòcrates i vivim amb la confiança que un dia deixi de governar el PP i s’estableixin bases per a una respectuosa entesa.

Rellegeixo ara a un hispanista, John H. Elliott, el lllibre del qual La revolta catalana porta per subtítol La decadència d’Espanya. Tractava del que va passar al segle XVII. La història es repeteix.