Article155: clàusula de tancament, en teoria

L’últim intercanvi de cartes entre el president Puigdemont i el president Rajoy ens acosta a la tan temuda aplicació de l’article 155 de la Constitució. Temuda, perquè aquest precepte constitucional està previst com una clàusula de tancament del sistema, com a instrument excepcional de defensa de l’ordre constitucional. I també desconeguda, perquè la seva excepcionalitat ha suscitat poc interès en la doctrina, únic referent davant la falta d’experiències prèvies de la seva aplicació. Serà el Consell de Ministres el que demà determini l’abast de què dota el 155. 

Des de la perspectiva política, l’aplicació del 155 serà la constatació que els governs implicats no han sigut capaços d’abordar el conflicte en els seus justos termes i  que cadascú, tancat en les seves pròpies coordenades ideològiques i electorals, ha optat per una estratègia de deixar que fos l’altra part la que provoqués la següent fricció inter-institucional. En aquest camí han regat la llavor de la confrontació entre Espanya i Catalunya i, pitjor encara, a Catalunya. Aquestes fractures difícilment es tanquen amb les mesures jurídiques que puguin adoptar-se via l’article 155.

Des de la perspectiva juridicoinstitucional, l’aplicació del 155 posarà de manifest una vegada més que el Senat, en la seva actual configuració, no serveix per a la seva finalitat: ser la Cambra de representació territorial d’Espanya. No és un lloc de trobada, discussió i consecució d’aliances entre comunitats autònomes. Per contra, el Senat tornarà a mostrar-se com a cor secundari, en aquest cas del Govern. S’ha de recordar que l’autorització de les mesures proposades per l’Executiu per aplicar el 155 és una de les poques atribucions exclusives del Senat, al marge del Congrés. No obstant, un Senat amb majoria absoluta del Partit Popular i sense sentit territorial sembla que es limitarà a ratificar les propostes del Govern. Podrem, això sí, conèixer la postura de l’oposició respecte del comportament de l’Executiu en tot aquest procés. Tot això, a més, a través d’una tramitació la durada de la qual és una incògnita: el Reglament del Senat no preveu terminis preclusius ni d’inici ni de final.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Pot ser que assistim a un nou episodi d’aquesta particular història interminable que solament podrem valorar positivament si suposa una oportunitat per al diàleg entre els líders implicats per iniciar la reconstrucció de ponts. I això no s’ha d’entendre ni com a renúncia ni com a derrota, sinó com un exercici responsable de la funció per a la qual van serelegits. 

Per acabar, ¿s’han plantejat els nostres representants què passa si la Generalitat decideix no fer cas de les instruccions derivades de l’article 155? ¿Quin és el següent pas? Molt em temo que, en lògica normativista, l’aplicació dels estats excepcionals de l’article 166 de la Constitució i el que això comporta.