Exili

Dijous vam estrenar Desig sota els oms, d’Eugene O’Neill, al Teatre Nacional de Catalunya. Les dues últimes setmanes d’assajos van ser realment tenses, no a causa de desacords en la companyia, ja que l’harmonia artística i humana ha brillat en tot moment, sinó davant la dificultat de submergir-nos en la fictícia Nova Califòrnia de 1850 mentre a la realíssima Barcelona del 2017 estaven passant coses realment lletges.

Els mitjans de comunicació ens adverteixen que la venda d’entrades per a espectacles teatrals ha baixat considerablement des de l’1-O, cosa que s’entén perfectament davant els diaris titulars de què depèn el nostre futur col·lectiu immediat. El procés i el contraprocés generen en el seu públic una dependència molt semblant a la dels fulletons i culebrons: «¿Què passarà demà?». La gran diferència és que en la ficció els guionistes saben perfectament si la Mary i el John –posem per cas– es reconciliaran o acabaran matant-se l’un a l’altra i viceversa. Al contrari, la nostra molt trista realitat sembla haver sigut guionada  per analfabets que no dominen el relat, que se’ls escapa de les mans i del cervell. ¿Per què l’economista i historiador Junqueras encara no ha demanat perdó, de genolls, per il·lusionar i mentir al «poble» al dir-li que això d’allunyar-se d’Espanya era com una feliç caminada campestre per recollir bolets i tornar amb el cistell ple de rovellons i ous de reig? I malgrat l’unitari no d’Europa, dels trasllats de seus, encara estan entestats a buscar un heroic i impossible happy end.

El teatre i la mentida

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El dramaturg Bernard-Marie Koltès va deixar anar una frase memorable: «Vaig poc al teatre perquè sé que allà m’explicaran mentides, però sempre acabo tornant-hi perquè és l’únic lloc on se m’adverteix que tot és mentida». Tornem al teatre, únic lloc en què les guerres són de mentida i els morts surten a rebre l’aplaudiment del públic per haver exposat als seus ulls i les seves orelles situacions humanes davant les quals l’espectador ha de pronunciar-se, o simplement riure’s d’uns quants acudits sobre nosaltres mateixos que ens expliquen fins a quin punt som poqueta cosa. En temps de manifestacions de carrer, de gent que es reuneix, és bo recordar que des de la nit dels temps la gent no ha deixat mai  de reunir-se i manifestar-se en platees i amfiteatres per escoltar les veus dels seus poetes, per estar junts, i junts ser millors.

Està decidit; als 62 i ja satisfeta la meva quota hispanocatalana, penso traslladar la meva seu sentimental a algun país o ciutat de mentida on un dia vaig ser feliç: Sinera, Región, Macondo, Yoknapatawpha... O Lisboa, París, la Provença, la Toscana i els seus teatres, cines, cafès, biblioteques i museus.