Federico Luppi: Argentina, Espanya... i Mèxic

L’últim treball estrenat de Federico Luppi és Nieve negra (2017), coproducció hispanoargentina en què fa un paper més secundari que el de Ricardo Darín i Leonardo Sbaraglia. A aquests dos actors els podem considerar successors de Luppi en el transvasament permanent d’intèrprets argentins establerts o habituats a treballar al cine espanyol, hipotètica frontera, beneïda pel mateix idioma amb matisos, que ja va dinamitar als 70 Héctor Alterio.

Des d’aleshores, la figura de l’actor argentí al cine espanyol ha sigut una constant, per exili o per elecció pròpia. Luppi la va elevar als altars. Va debutar a mitjans dels anys 60 al seu país, en flms firmats per Rodolfo Kuhn, Leonardo Favio i Raúl de la Torre, i tot i que va sobresortir en alguns treballs ferms d’Héctor Olivera, com és el cas de La Patagonia rebelde (1974), prohibida durant la dictadura argentina, Luppi va començar a destacar per a molts quan va protagonitzar amb José Sacristán i Cecilia Roth la coproducció Un lugar en el mundo (1992), una mena de western ambientat en una vall de la província de San Luis que parla de la realitat argentina d’aquells anys.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Un lugar en el mundo porta la firma d’Adolfo Aristarain, un altre dels cineastes argentins establerts al cine espanyol, i amb qui Luppi ja havia treballat diverses vegades al país natal de tots dos: Tiempos de revancha (1981) i Últimos días de la víctima (1982) van acreditar una bona entesa entre tots dos. Encara que va seguir prodigant-se en el cine de producció espanyola

–Éxtasis (1995), de Mariano Barroso, Nadie hablará de nosotros cuando hayamos muerto (1995), d’Agustín Díaz Yáñez– i per descomptat a l’argentí –Caballos salvajes (1995) de Marcelo Piñeyro, Lugares comunes (2002), d’Aristarain–, un dels millors treballs de Luppi va ser en el cine mexicà, en el debut de Guillermo del Toro darrere la càmera, la vampírica Cronos (1993), on l’actor ahir desaparegut va demostrar una  versatilitat més gran. No és estrany que Del Toro tornés a comptar-hi per a les seva barreges de fantàstic i guerra i postguerra civil espanyola, El espinazo del diablo (2001) i El laberinto del fauno (2006). H