Política per a 'dummies'

L’estrès és la reacció extrema d’un cos sotmès a la imminència d’un perill, real o figurat. Segons aquesta definició, el meu diagnòstic per a la ciutadania és d’hiperventilació per una crisi d’ansietat anticipatòria. Almenys reconec en mi mateixa aquests efectes. ¿Què ha passat per patir aquesta crisi? Encara no ha passat res. Aquesta sembla la constant en aquest llarguíssim conflicte en què ja no sabem si estem guanyant temps o perdent-ne, que políticament no passa res de res. Puigdemont i Rajoy s’han intercanviat cartes que han necessitat semiòlegs per desxifrar-les. Al final s’ha arribat a la conclusió que: la independència no s’ha declarat a Catalunya, però podria declarar-se en qualsevol moment, si el Govern central hi obliga a l’activar l’article 155, l’article amb el qual el Govern espanyol amenaça Catalu-nya si declara la independència. Vist així sembla un gag de Faemino y Cansado.

Es manté el suspens, a l’espera d’un Consell de Ministres extraordinari que prengui alguna mesura, que haurà d’aprovar el Senat, que podria convocar-se a finals de la setmana que ve. A Catalunya, el Parlament ha convocat la seva junta de portaveus per dilluns al matí, en la qual convocaran un ple potser per a finals de setmana, que podria servir per declarar la independència… o no, perquè la independència també podria declarar-se per decret, encara que alguns consellers han amenaçat de dimitir si es fa. ¿I si totes aquestes maniobres dilatòries i terminis obeeix al fet que ningú sap què fer ara?

Victimisme atàvic

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Estic arribant a la sospita que la independència catalana és un MacGuffin, l’excusa, per seguir generant la tensió en l’espectador, el truc perquè la història avanci. ¿Quina història? La història d’un país que està demanant a crits que l’estimin. Que té la voluntat de ser i no només d’estar, i que davant la incomprensió d’Espanya, busca que el món el miri, per fer pena, per alimentar aquell victimisme atàvic per la nostàlgia d’una guerra perduda fa més de 300 anys  i de la qual es continua alimentant. Solo així s’explica l’interès desmesurat a buscar la reacció internacional, a demanar a la Unió Europea que ens salvi, malgrat que Europa prou problemes té amb els populismes i ultranacionalismes que l’estan posant en risc. 

Ja que busquem referents internacionals, proposo tornar a mirar cap al Quebec, aquell mirall en el qual ens agradava mirar-nos abans d’arraconar-nos en vies eslovenes o kosovars. En la seva autobiografia, que s’acaba de publicar a Espanya, diu el president canadenc, Justin Trudeau, fill d’un altre president canadenc francòfon fins al moll de l’os: «Si un té la intenció de configurar un nou país, ha de tenir un clar recolzament i desig de la població per portar-lo a terme. Un no hauria d’enganyar-los, o endolcir el resultat (...) El mandat d’una escassa majoria basada en informació errònia em sembla una recepta d’agitació i disturbis». Si algú fa un manual de política per a dummies, sisplau que l’usi en el pròleg.