¿Cooperar per créixer o per menjar?

Per a molta gent, la cooperació internacional és un camió ple de sacs de farina que arriba a una aldea perduda d’Àfrica on nens famèlics lluiten per treure’s les mosques de sobre, enmig d’una sequera o de l’espetegadera de les metralladores. Una foto fixa darrere la qual s’amaguen una realitat més complexa i un conflicte entre dos models de política exterior.

¿És realment la cooperació útil per acabar amb la fam? «Sí, sempre que es faci basant-se en les necessitats i la visió dels pagesos», com diu Luis Muchanga, coordinador nacional de la Unió Nacional de Pagesos de Moçambic (UNAC), que a més a més posa en valor les aliances i intercanvis de coneixements que s’estableixen entre aquests a escala internacional a través de la cooperació, més enllà del suport tècnic i econòmic. Al capdavall, aquests són els productors del 80% dels aliments als països més empobrits, disposant només del 25% de les  terres fèrtils, segons la FAO.

No obstant, en el transcurs dels últims temps hem vist com s’han activat nous mecanismes de cooperació molt allunyats de les explotacions agràries familiars, de les diferents oenagés i de les organitzacions camperoles com per exemple la UNAC. El Fons Africà per a l’Agricultura, un organisme recolzat per l’Agència Espanyola de Cooperació al Desenvolupament, és un exemple d’aquests instruments enfocats a promocionar les oportunitats dels països que pateixen la fam als mercats internacionals de matèries primeres, i no tant a produir aliments per al seu consum intern.

Aquest fons no ajuden a portar més menjar als mercats nacionals, sinó a produir més soja, oli de palma, colza i canya de sucre per exportar, cultius que van quadruplicar la seva superfície en el transcurs de les últimes cinc dècades. Endevinin quin tipus d’empreses se’n beneficien sense, desgraciadament, tampoc complir amb els mínims estàndards laborals, tal com va revelar el cas de Feronia al Congo. Els mercats, directament o a través de les institucions multilaterals, marquen l’agenda global, malgrat aquella altra cooperació que promou la societat civil a tot el món.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Apostar pel creixement del PIB davant el desenvolupament humà aprofundeix les pròpies incoherències de les polítiques internes de països com per exemple l’excolònia portuguesa. És enormement fàcil entonar el discurs de l’agricultura familiar. El que és realment complicat és alinear el conjunt de polítiques públiques per aconseguir una millora nutricional, sobretot quan els acords internacionals et porten cap a un altre costat. «El sistema agroindustrial és excloent», tal com diu Muchanga, al basar-se en la precarització de la pagesia, que acaba entregant les seves terres a les grans empreses i eixamplant els ravals de les ciutats africanes. 

Desgraciadament, la contribució que Espanya fa a aquests fons és en aquests moments el gruix del nostre esforç solidari, en aquest i també en altres sectors. Convé recordar-ho quan aquesta setmana celebrem el Dia Mundial de l’Alimentació.