Habitació sense portes

Vaig llegir alguna vegada que a la Gran Bretanya, una de les dites en política és que mai has d’entrar en una habitació de la qual no coneixes la porta de sortida. És a dir, no generis problemes ni plantegis dilemes dels quals desconeixes les alternatives viables que permetin canviar d’escenari. Les peripècies d’aquests dies ens van demostrant que ens hem ficat en una habitació de la qual no només desconeixem les vies de sortida, sinó que, a més, la porta per la qual hem entrat és ja absolutament impracticable. No hi ha marxa enrere, però tampoc coneixem per on sortir amb una relativa dignitat. Ningú amb el seny acomplit pot pretendre que després del que ha passat tornem al politics as usual de fa anys i menys després d’anunciar el que es vol fer amb l’aplicació del 155. Si el retorn a la legalitat que preconitzen des del Govern i els seus aliats consisteix a tornar a l’exercici ordinari de l’autonomia previ a la sentència del TC del 2010, oblideu-vos-en. El retorn a la normalitat no passarà per desfer els passos fets i tornar a la casella de sortida. Tampoc és creïble la hipòtesi de reforma constitucional plantejada pels mateixos sectors. Qualsevol que llegeixi els programes electorals de PP, C’s i PSOE veurà que estan lluny dels anhels d’autogovern i la necessitat de reconeixement de la identitat nacional de Catalunya que congrega dues terceres parts de la ciutadania catalana. Pitjor fins i tot si analitzem el pacte de govern vigent entre PP i C’s. El més lluny que s’ha anat és a la Declaració de Granada del PSOE, en la qual només els més imaginatius poden arribar a veure algun indici de sortida. No hi ha porta de tornada.

La política consisteix precisament a trobar sortides allà on els tècnics i experts potser no les contemplen. Així es va fer amb el ja conegut cas del referèndum d’Andalusia i la falta de majoria suficient a Almeria. On no arribava l’anàlisi jurídica, va arribar l’acord polític. Però, en el cas que ens ocupa, el Govern central ha començat a fer política en el temps de descompte, i ho ha fet a més quan feia temps que usava la via jurídica per tractar de compensar la seva inacció política. El que ara passa és que els temps polítics i els jurisdiccionals no coincideixen. Es pot estar negociant qualsevol cosa per un costat i per l’altre algú (aplicant la llei a un tipus delictiu plantejat pel fiscal tractant de castigar per elevació –sedició– el que com a màxim era un desordre públic), acaba empresonant persones de les quals ningú dubta del seu quefer cívic i pacífic. Portes que obren els polítics, són tancades pels jutges, als quals és difícil acusar d’alguna cosa que no sigui seguir el seu propi ritme i el camí marcat per qui ha iniciat aquesta senda. No hi ha cap porta a obrir si se segueix amb la DUI. Esperar que vinguin des de fora de l’habitació a generar una via d’escapament, generant soroll, situacions econòmiques de risc o esperant que l’efecte contagi generi aquesta intervenció, és bastant il·lusori. L’embolic en el qual estan ficats a Europa amb el brexit no permet gaires esperances. I els de dins de l’habitació són ja tan coneguts per esperar que es quedin quiets deixant que obrim una porta independent.

    ¿Algú creu que el 155 és una clau que obri alguna porta? Més que una clau sembla un candau o un embolic encara més gran. Ningú l’havia usat mai. És una nova sortida jurídica a un conflicte polític, amb l’únic avantatge de la seva novetat. En la versió que va traslladar ahir Rajoy s’ha optat per carregar-se l’autonomia «per veure si es recapacita», combinat amb «convocatòria electoral per veure si hi ha més sort en el futur». Qualsevol que conegui mínimament l’escenari polític català sap que hi ha poques possibilitats de propòsit d’esmena o d’alteracions en la correlació de forces entre les famílies que conviuen en la nostra hipotètica habitació. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No soc optimista. L’habitació tancada segueix estant aquí. És una habitació que, al seu torn, és un espai comú on cada vegada resulta més difícil seguir coexistint mantenint bons costums de veïnatge i convivència. Molts dels seus habitants fan grans escarafalls, altres es mostren simplement afligits i transiten capcots. El soroll segueix augmentant, però seguim sense veure per on sortim. En lloc d’enviar-se cartes i amenaces haguessin pogut aprofitar la proximitat per parlar i veure’s. Segurament ningú convencerà l’altre, però exploraríem si reconeixent l’altre en la seva dignitat, en el seu ser diferent i al mateix temps comú, podem trobar escletxes de llum per on avançar. De moment augmenta el malestar i segueix la foscor.

Catedràtic de Ciència Política (UAB).