Unitat o pacte de convivència

Per a Rajoy no existeix l’autocrítica i sembla que la crisi constitucional en què estem immersos, no solament pel conflicte amb i a Catalunya, no és cosa seva. El president del Govern ha dibuixat una societat feliç, amb una alta qualitat democràtica i amb una història comuna de més de 200 anys. Davant aquesta realitat semblaria que una meitat de la societat catalana s’ha tornat boja al no voler acceptar aquest magnífic marc de convivència. No obstant, aquest escenari no s’adequa a la realitat institucional i política de l’Estat espanyol actual. El nostre edifici constitucional necessita reformes profundes en àmbits com el sistema de partits, els controls interinstitucionals, els drets socials, la igualtat de gènere i, sí, l’organització territorial i l’encaix de Catalunya a Espanya. En el seu discurs, el president no ha donat el més mínim senyal de reconeixement de les necessitats de millora i reforma que reclama el nostre sistema.

Respecte del conflicte català, les mesures anunciades per Rajoy són desproporcionades i, pitjor, no idònies en el mitjà i llarg termini per solucionar el conflicte polític subjacent. A més, són una mostra de la concepció particular de l’autogovern que té l’Executiu actual. Encara que a vegades sembla obviar-se, l’article 2 de la Constitució reconeix la unitat indissoluble d’Espanya però, també i al mateix nivell, l’autonomia de nacionalitats i regions entesa com la capacitat d’autogovern de les comunitats autònomes. Sempre en el marc constitucional, les autonomies posseeixen un àmbit de lliure decisió política, inclosa la potestat legislativa i la capacitat d’elaborar polítiques públiques. Tot això vehiculat a través dels estatuts d’autonomia. Aquesta construcció de la descentralització política a Espanya, em temo, no ha sigut acceptada encara per molts actors polítics que segueixen considerant les comunitats i la seva autonomia com una espècie d’exercici de competències cedides per part del Govern central, garant de la unitat. 

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Aquesta concepció és la que sembla prevaldre en l’abast que el Govern ha atorgat a l’article 155. Tant és així que ens podríem preguntar si el Govern ha actuat per protegir l’ordenament constitucional o, sobretot, la unitat d’Espanya que, pel que es veu, tot ho pot. Les mesures anunciades, que s’haurà d’estudiar amb detall, suposen una suspensió encoberta de l’autonomia de Catalunya, de les seves institucions polítiques: el seu Govern i el seu Parlament.

Aquestes institucions van trencar els dies 6 i 8 de setembre amb l’ordre constitucional del 1978 i, des d’aleshores, han comès diverses i greus extralimitacions. No obstant, l’Estat, encarnat avui en el Govern, hauria d’haver donat una lliçó d’altura política i de capacitat d’atracció. Per contra, s’ha optat per l’adopció d’unes mesures curtterministes per defensar la unitat d’Espanya, però que en el mitjà i llarg termini posen en una situació molt difícil el pacte convivencial i integrador que ha de ser la Constitució, també per a Catalunya.