El dilema de Puigdemont

El president Carles Puigdemont és un patriota. Aquesta condició articula la seva funció presidencial. És una opció, discutible, però Puigdemont no enganya, encara que es pugui equivocar. Ningú pot posar en dubte la seva determinació i la seva ambició. Tampoc ningú pot dubtar de la seva honestedat. Tot i això, la política –i amb ella, Catalunya– no necessita només audàcia, sinó també consciència dels riscos i dels límits.

El president s’enfronta a un dilema: fer un pas endavant cap al precipici o fer un pas enrere per fer-ne dos endavant en millors condicions quan sigui possible. Sense pressa. Aquest dilema és un vertigen comprensible. Catalunya viu moments històrics i toca embridar-los a un president que no va ser elegit per les urnes, sinó pel Parlament. Puigdemont ha desafiat, personalment i col·lectivament, un gegant polític. I ara en veu la mida. I l’ombra.

Herois i màrtirs

Frenar abans del precipici no és covardia, encara menys traïció quan portes el volant de la institucionalitat catalana. Catalunya ha viscut d’herois i màrtirs. La nació es nodreix de mites i símbols. La nostra identitat és litúrgica i històrica. El pes de les derrotes és tan identitari que la nostra Diada nacional en commemora una. Una derrota que només la voluntat d’autoafirmació va convertir en símbol de resistència i superació. Però no estem condemnats a l’agonia i el drama per avançar. Ja no.

La temptació heroica és legítima, però pot, de facto i de iure, ser la pitjor decisió per a Catalunya i el seu futur. Els nostres líders han d’escollir entre l’estètica de la resistència, tan atractiva i justificativa, o l’ètica de la responsabilitat en paraules de Max Weber. El filòsof, en la seva imprescindible conferència de 1919 (ningú que es dediqui a la política la pot ignorar), va plantejar el dilema entre l’ètica de la convicció i la de la responsabilitat: «La passió no converteix un home en polític si no està al servei d’una causa i no fa de la responsabilitat respecte a aquesta causa l’estrella que orienti la seva acció». Weber no sembla subscriure que som davant una ètica bona i una altra de dolenta, ni dona per fet la superioritat de l’una sobre l’altra, però sí que situa el dilema i les seves conseqüències.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Weber va ampliar la seva conferència en el text de La política com a vocació (o com a professió), que continua sent un document imprescindible en temps de naufragi i inquietud. ¿Quants dels nostres dirigents –aquí i allà– el deuen haver llegit? Aquest moment decisiu reclama un coratge especial: saber frenar a temps. Es tracta d’un itinerari col·lectiu que més que destins, necessita parades per continuar sumant passatgers. Puigdemont és un patriota, sí. Però també és el president de tots els catalans. Quan s’asseu al despatx no pot ignorar els seus predecessors i les ensenyances de la història. És el 130è president de la Generalitat de Catalunya. Forma part d’un llarg llegat col·lectiu. El «fil roig» que, en paraules de Joaquim Ferrer, tot catalanista –sigui independentista o no– no pot trencar. H

Assessor de comunicació.