Tots dos guanyen i tots dos perden

Encara que pugui resultar paradoxal han guanyat tots dos: Govern català i Govern espanyol. Però, lògicament, no ha guanyat cap. Cada un ha guanyat les seves batalles; però la guerra continua oberta.

El Govern català, conscient des del principi de la impossibilitat d’aconseguir la independència per vies legals, va optar per una intensa campanya comunicativa de postveritats i internacionalitzar el conflicte. Si algú aconseguia la independència no serien ells, sinó la constància d’una ciutadania que creia el relat que se li oferia i sostindria una rebel·lió no violenta que posaria el focus internacional sobre el conflicte.  Aquesta batalla sembla guanyada ja que disposen d’una ingent massa social hipermobilitzada i no hi ha cancelleria europea que no segueixi diàriament els esdeveniments.

El Govern espanyol, sabent que no hi ha marc normatiu que faci possible la pretensió d’independitzar-se del Parlament i que la Unió Europea mai podria consentir un procés que, si generés un efecte mimètic, destrossaria la Unió, va optar per utilitzar eines jurídiques (Constitució, tribunals, fiscals, article 155). La seva victòria és incontestable. Només falten uns dies perquè es destitueixi l’Executiu català i es deixi sense competències el seu legislatiu.

No obstant, una mínima formació jurídica et permet afirmar sense embuts que l’incompliment dels preceptes constitucionals desnaturalitza la democràcia i amb això, la convivència. Al mateix temps, sabem que una norma intensament rebutjada per àmplies capes socials requereix, aviat o tard, ser modificada. Per tant, no hi ha victòria sense la llei; però no hi ha força de la llei sense el suport social.

Igualment, un exigu coneixement de ciència política et permet comprendre que la legitimitat del poder no prové únicament de l’aplicació d’una norma o de la simple mecànica de les majories. La legitimitat s’obté quan des del poder s’intenten resoldre els principals problemes de la ciutadania buscant solucions que integrin tanta gent com sigui possible.

De la mateixa manera, un poder polític no pot ser insistentment aliè a una reivindicació social que aglutini percentatges rellevants de població. En definitiva, no hi ha victòries polítiques duradores sense una societat que massivament les recolzi, i no hi ha gaire recorregut per a qui vol fer política d’esquena a un sector social significatiu.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Amb aquest panorama, ¿es pot aconseguir la independència amb una revolta social que, per molt intensa, sistemàtica i original que sigui, només compta amb mitja població? No. ¿Es pot restablir l’ordre legal-constitucional amb mitja població disposada a la insubmissió? Doncs tampoc. Toca trobar una solució que sigui capaç d’amalgamar els dos mons, i molt em temo que els que no estan legitimats per trobar-la són els que, per acció o omissió, ens han portat fins a aquest infernal fangar.

Fins que no es produeixin unes eleccions autonòmiques i estatals que canviïn actors i discursos i ens permetin entreveure un futur en comú, ens toca patir les conseqüències d’un escenari de societats dividides: empobriment, odi, desconfiança, tristesa... ¡Quina delícia!