El quart element

La societat catalana es divideix en quatre sectors pel que fa a la qüestió nacional, en concret pel que fa a la creació d’una república independent. En primer lloc, trobem els indiferents. En segon lloc, els que per tradició, per evolució, per interès..., aspiren a la creació de la repúbli-

ca. El tercer sector, oposat a aquest últim, per idèntiques raons considera que Catalunya és una part que no es pot escindir d’Espanya. Finalment, hi ha els que consideren que si hi ha un problema, que hi és, s’ha de resoldre per vies pacífiques i respectant la legalitat vigent. Tots sense la més mínima tatxa de mala fe. 

Del que observo em crida poderosament l’atenció que el quart grup, el que es doblegaria a la voluntat política expressada legalment, opti per aquesta alternativa. La constatació de les quotidianes reiteracions dels que integren el tercer grup, el dels que fan seu el lema del seu cap de files («ni puc ni vull»), no impedeix als del quart grup persistir una vegada i una altra en la legalitat de tots els passos.

La perseverança és per descomptat una virtut, però pot, com tot el que és exagerat, ser inútil. Repetir sempre el mateix amb idèntic resultat mostra a les clares com és d’incorrecte el mètode. Quan et diuen una vegada i una altra que la legalitat no es pot canviar –i saps que és fals, perquè has estudiant el tema–, però tu, malgrat aquesta resposta, segueixes receptant legalitat i paciència, cal preguntar-se si el quart grup no forma part o és un apèndix del tercer.

No obstant, aquesta persistència del quart grup en la defensa de les vies –pel que fins ara hem vist,  inútils per al canvi polític– podria ser deguda a un sentiment més o menys difús del que convencionalment podríem denominar espanyolisme, una cosa també legítima. No obstant, coneixent en gran mesura integrants d’aquest quart grup, atribuir-los tebior espanyolista és temerari. No només són catalans, sinó catalanistes com el que més. Semblaria una antinòmia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per tant, la pregunta és ben òbvia. Si, malgrat el seu catalanisme, el quart grup, de fet, reforça el tercer i impedeix la progressió democràtica del segon, ¿on neix la seva motivació? Per descomptat, no en el concepte tradicional de patriotisme simbòlic i sorollós. ¿En la convicció de la supremacia de la llei? No hi ha cap altra sortida. A aquestes altures els recordaria dues coses i els formularia un prec. Els recordatoris: fins i tot, en la vigent Constitució –còpia mediocre en aquest aspecte de l’alemanya– Llei i Dret no és el mateix; literalment: no són sinònims.

La llei de l’embut

El segon recordatori: tal com va dir el Tribunal Suprem del Canadà, les democràcies es basen en la legalitat, per descomptat; però així que arriba el conflicte, excepcionalment, no obstant, preval el principi democràtic que és la base de la legalitat. El prec: que reflexionin sobre això i deixin de recolzar al cap i a la fi els que interpreten la llei tal com si fos la llei de l’embut, taquen la democràcia i es riuen del diàleg.