Les parelles dels Jordis
Les dones que no van a la presó
Han anat teixint una complicitat, una dignitat i una força al seu voltant que no podem imaginar
Sovint penso en Txell Bonet i Susanna Barreda. Fins no fa gaire ni tan sols els posava cara, però pensava en elles. També penso, amb tristesa, en el fill de Cuixart i Bonet, de mesos. Cada nit, quan me’n vaig a dormir, penso en els Jordis i em dic: una altra nit més tancats. Perquè durant el dia, quan no penso en cap d’ells, i faig una mica de feina, estenc una rentadora, llegeixo alguns manuscrits, reviso l’agenda, faig manyagues a la Pepa —la cadell de gos que hem adoptat— o em dutxo, durant el dia, quan no penso en cap d’ells, segueixen exactament allà on els vam deixar: unes, explicant als seus fills que els seus pares han anat a la presó, altres, lamentant l’absència del pare d’un nadó, altres ficats entre reixes, en desconec les condicions.
Notícies relacionades
Són moltes les hores en què no penso en ells, encara que els hi dediqui sempre algun pensament al llarg del dia, i són moltes les hores en què per molt acompanyades que se sentin, Txell i Susanna són les úniques que tenen els seus marits a Soto del Real per l’independentisme —o el desafiament secessionista, com els agrada dir als que els han pres la llibertat als seus marits. Són moltes, però moltes, les hores que aquestes dues dones, que no han anat a la presó, han estat també privades de molt.
L’altre dia, quan els vaig posar cara i els vaig veure el gest, me’n vaig adonar. Totes aquestes hores en què jo segueixo fent la meva vida sense considerar-me afortunada, elles han anat teixint una complicitat, una dignitat i una força al seu voltant que no podem imaginar. La mirada és decidida, en les imatges que circulen de la manifestació contra la presó als seus marits. No, saben que no estan soles, però el seu coratge va més enllà d’aquesta sensació. Que hi hagi milers de persones als carrers sense oblidar els seus marits serà, sens dubte, un gran suport moral, però aquestes dones —i les seves famílies—, per com miren, s’havien preparat per a aquest moment. És el moment de la dignitat, a la qual tants apel·lem els últims dies. Els seus marits són a la presó i elles es mantenen fermes i fortes. Que valentes, quanta impotència.
