Ícar desplega les ales

Per alguna raó misteriosa, sempre que visc moments extraordinaris em torna a la memòria aquell quadre famós de Brueghel el Vell, 'Paisatge amb la caiguda d’Ícar', que hi ha al Museu de Belles Arts, de Brussel·les. És una pintura fascinant del segle XVI, amb un pagès llaurant a primer terme amb el cavall, un pastor que mira al cel mentre les ovelles pasturen i el gos li fa companyia, amb el sol a l’horitzó i un vaixell que navega a tota vela... I aleshores, ben petites, es veuen les cames d’Ícar que s’enfonsa al mar. El sol ha desfet la cera de les seves ales i l’ha precipitat, lluny del laberint. A la mitologia grega, la llei de la gravetat també funciona. Un segon més tard, Ícar haurà desaparegut sota l’aigua i el món seguirà rodant com si res. Com diu W.H. Auden, que va dedicar un poema al quadre (Musée des Beaux Arts), “amb quina calma / tot va allunyant-se del desastre”.

Notícies relacionades

Netanyahu es burla de tot i de tots

Escombrar cap a casa

Escriure un article sobre cultura, avui divendres al migdia, és fer-ho a cegues. M’agradaria parlar de les novel·les-diàleg de Rachel Cusk. O escriure sobre Carlos Zanón, que amb la seva novel·la 'Taxi' m’ha fet tornar a escoltar, tants anys després, un disc maleït: el 'Sandinista!' dels Clash. O sobre les grans cançons que va gravar Xavier Cugat quan era jove, avui que fa precisament 27 anys que va morir. M’agradaria escriure sobre tot això, i segur que ho faré un altre dia, però començo a posar les primeres paraules i és com fer veure que no passa res d’excepcional. És haver vist com es prepara Ícar, com estén les ales, com prova la rigidesa de les plomes i la cera, i no dir-li que aquest matí el sol de tardor és inusualment fort, que el canvi climàtic s’imposa cada dia i el sol lluu com al pic de l’estiu.

Dic que escric l’article a cegues, però tinc orelles. Avui l’helicòpter ha tornat a despertar-me. Al carrer, a sota casa, la gent es reuneix al voltant del parc de la Ciutadella i canta i crida amb il·lusió. Mentrestant, Ícar es posa les ales, les desplega maldestre, i és un gest tan inconscient que es fa impossible saber qui s’apropiarà de la seva metàfora: quin dels dos futurs que tenim al davant acabarà sent la víctima d’un error.