Observar, comprendre, ¡simular!

Dos investigadors del CSIC, Ramón López de Mántaras i Pedro Meseguer González, acaben de publicar un breu i notable llibre que és a la vegada una iniciació i una actualització de la disciplina probablement més influent i amb més futur: Inteligencia artificial (editorial Catarata). Els ordinadors han canviat la resta de les disciplines científiques i la nostra pròpia vida quotidiana. Espanya és el país d’Europa amb més smartphones per ciutadà.

Però el que potser no se sàpiga tant és que la intel·ligència artificial ha canviat també el mateix mètode científic. Fins fa ben poc, el científic es movia només entre dos grans conceptes: l’experiència i la teoria. L’experiència és per observar i la teoria és per comprendre. ¿Què és observar? Observar és descobrir diferències entre coses que s’assemblen. ¿Què és comprendre? Comprendre és descobrir convergències entre coses que no s’assemblen. Per exemple, prendre nota de la posició d’un planeta en diferents instants és observar. Per exemple, observar com cau una pedra, una poma, una pera, o com es mou un planeta o la galàxia sencera i concloure que tots aquests casos es regeixen per les mateixes lleis (la gravitació i les lleis de Newton), ah, això ja és comprendre. 

Fins fa ben poc, l’avanç del coneixement científic era el resultat d’una oscil·lació contínua entre l’experiència i la teoria, entre l’exercici d’observar i l’exercici de comprendre. La relació era binària, la teoria permet comprendre la realitat i suggereix noves observacions. Per un altre costat, l’observació permet enderrocar una teoria i suggerir-ne una altra de nova exempta de buits i contradiccions. La ciència no accepta misteris ni contradiccions. La seva vocació, per hipòtesi de treball, és que la realitat és intel·ligible i que la ment humana és capaç d’accedir-hi.

Però els ordinadors i la intel·ligència artificial han introduït un nou concepte que no és teoria (encara que a vegades pot substituir-la) ni és experiència (encara que a vegades pot reemplaçar-la). És la simulació. ¿Què significa simular? Simular és utilitzar la tremenda potència de càlcul i de processament d’informació per obtenir el comportament d’un Tot a partir de les seves Parts i de les relacions que regeixen entre aquestes. És el que bé podríem anomenar síntesi, o bé a la inversa, a partir del comportament d’un Tot, la simulació pretén obtenir el comportament de les seves Parts i de les seves possibles regles d’interacció. És l’anàlisi. Als anys 50 del segle passat, Bernie J. Alder va fundar una disciplina anomenada dinàmica molecular, demostrant que amb 200 molècules virtuals es podia simular el comportament d’un gas amb quatrilions d’àtoms. Fins i tot amb només 200 molècules, la potència de càlcul i de memòria que es requereix és monumental. No és una teoria. No és un experiment. És una simulació. 

La simulació a vegades juga el paper de l’observació. Moltes teories del que és molt gran (cosmologia), del que és molt petit (macromolècules químiques) o del que és molt complex (l’etologia d’una família de goril·les), amb freqüència són teories impossibles d’observar en la naturalesa (aquí la simulació juga el paper d’experiència) o són observacions òrfenes d’una teoria (aquí la simulació aspira a teoria).

Heus aquí el gran canvi del mètode. Després de segles del diàleg binari entre experiència i teoria, ara confiem cada vegada més en una mena de tertúlia a tres: experiència-teoria-simulació. Ara les combinacions binàries passen a ser sis: experiència-teoria, teoria-experiència, experiència-simulació, simulació-experiència, teoria-simulació i simulació-teoria. Com més complexa sigui la realitat, més comptem que una bona simulació ens ajudi. De moment les veteranes teoria i experiència tenen més credibilitat que la jove simulació. Però no falta gaire perquè la ciència consideri les tres aproximacions (al coneixement de la realitat) dignes del mateix rang epistemològic. El mètode de la ciència ha canviat poc des de Galileu, però, com es pot veure, també canvia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

S’ha d’observar, no obstant, que de moment les computadores no pensen en el sentit humà de la paraula. Superen al cervell humà en moltes coses, però són incapaces de trencar les seves pròpies regles. Per moltes analogies que puguin fer, els ordinadors no tenen idees brillants ni són capaços d’intuir. Per això no tenen consciència de si mateixos, ni es queixen quan els desendollen, ni s’enamoren…(encara).

Facultat de Física de la UB.