Psicodrama

«Ha passat el que ha passat». Agafo prestada la descripció de Joan Tardà davant la meva incapacitat d’entrar en tots els detalls. I afegeixo: ara passarà el que passi, aquest és el fatalisme en què viu la política espanyola, en la qual ningú sembla prendre les decisions que vol. Ni Mariano Rajoy amb un 155 que serà infernal aplicar, ni Carles Puigdemont amb una independència a la qual es va resistir fins unes hores abans, en un dels episodis més confusos de tot aquest ­procés.

    

Catalunya s’ha declarat república independent amb 70 vots emesos en secret i sense la presència a l’hemicicle de tres partits de l’oposició. M’havia imaginat que arribat el moment seria tot més solemne, una posada en escena de llarg, una proclamació amb prestància, fins i tot –per què no– fer-la coincidir amb les 17.14 de la tarda. El cert és que m’he quedat amb les ganes. Carme Forcadell llegint la resolució gairebé sense aixecar els ulls del paper, Puigdemont amb cara d’haver sigut atropellat per la història i sense obrir la boca, i Oriol Junqueras també mut al seu costat com si no el conegués. Almenys es va invitar centenars d’alcaldes amb les seves vares de comandament, que corejant al Parlament el crit d’«in-inde-independència» imposaven molt.

    

El vot secret per impedir que es pugui perseguir els diputats per rebel·lió ha sigut molt astut, però quan estàs plantant cara a un Estat, com a mínim que es faci a cara descoberta. Encara que en aquest procés televisat i tuitejat al món l’important s’ha cuinat sempre a porta tancada, en un curiós exercici discrecional de transparència.

    

Mai com avui el somni d’uns em sembla el malson d’altres. El Govern espanyol va dimitir de les seves responsabilitats amb Catalunya fa molts anys, i ara, enxampat en falta, reacciona amb contundència. Amb el 155, el Govern més feble de la democràcia del partit més corrupte de la història recent aconseguirà fer-se fort a Espanya, amb una Cambra legislativa, el Senat, que compta per a alguna cosa per primera vegada en la seva història i on resulta que el PP té majoria. Un pa com unes hòsties. Correm el risc que la intervenció catalana obri la porta a una recentralització de tot l’Estat. Aquest és l’escenari en què el Govern ha convocat eleccions catalanes per al 21 de desembre. Les eleccions generals no haurien de trigar gaire. La campanya ja ha començat. Al PSOE i al PSC els plouen cops perquè quan dos es barallen el que es fica al mig paga els plats trencats.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

    

Tothom ha comès errors. La legalitat és un marc de convivència, però no pot ser un cep que estranguli la legítima reclamació d’una societat de viure millor. Tampoc res de bo surt de l’engany, la divisió i les falses promeses. Vivim realitats paral·leles entre la història i la histèria. De moment als carrers regna l’entusiasme i l’alegria, preludi de l’Arcàdia feliç que se suposa que serà la Catalunya independent. Quan ens despertem, Espanya encara hi serà. I el món només ens prestarà atenció si ens fem mal. Podrem tornar a la legalitat, però la normalitat trigarà molt temps.