Rosa Galindo: "Hem de recordar que som naturalesa"

L’abril del 2008, l’actriu Rosa Galindo va canviar radicalment la seva vida. Es va aïllar al Pla de l’Orri (Alt Berguedà) i va muntar la Fundació Miranda, un espai de llibertat on recupera cavalls amb un passat tempestuós i ells, al seu torn, sanen humans ferits. El 22 de novembre, abans que el fred i la neu caiguin sobre les pastures, Galindo i la manada inicien la transhumància cap a les terres més càlides d’Ossera (un viatge al qual es pot unir tothom que desitgi «una experiència transformadora»). 

 

 

 

 

 

Ha treballat amb Calixto Bieito, Mario Gas, Sergi Belbel. ¿Què fa a les muntanyes?

El 1999, quan actuava a 'Els Pirates', de Dagoll Dagom, va morir Carles Sabater, molt amic meu. Vaig tenir la sensació de sortir d’una crisàlide adolescent i entrar en una època de maduresa. No vaig veure sentit a pujar a un escenari si no estava més compromesa amb el món.

¿Ho va deixar del tot?

Durant cinc anys. Vaig obrir l’escola d’art dramàtic Eòlia. I un dia va caure a les meves mans el llibre La maternitat d’Elna, d’Assumpta Montellà, i vaig sentir la necessitat d’explicar la història d’Elisabeth Eidenbenz.

Fa nou anys que la interpreta.

Eidenbenz diu: «Només vaig fer el que havia de fer». Jo tampoc ho puc evitar.

¿Recuperar cavalls era inevitable?

Sí. De petita deia que volia ser actriu i grangera. Així que vaig reconnectar amb la infància i vaig apostar per viure a la naturalesa. Era el camí de la consciència, l’únic possible.

¿Ho va fer sola?

Vaig iniciar el projecte amb la meva exparella ho hem deixat fa vuit mesos; i actualment hi vivim el meu fill, d’11 anys, i jo, els 50 cavalls, 11 gossos i algunes gallines.

Té coratge.

Té una part dura, sí. ¡L’estrès rural existeix! Tot és molt extrem. Es triguen dues hores per anar al col·le. He passat hores a la neu, congelada, ajudant un animal. Però no pots creure que no seràs capaç. No pots no estar present. Amb el que hi ha, estàs. I cada segon aprens alguna cosa.

Expliqui alguna d’aquestes lliçons.

Cavalls, persones i naturalesa formen un cercle virtuós que s’activa especialment en la transhumància, a la tardor i a la primavera. Una, cap a Ossera, pel camí dels Bons Homes i el de Trementinaires. I una altra cap al parc del Garraf, pel camí de la Marina.

¿Van travessant terres sense problemes?

És possible gràcies a la complicitat dels ajuntaments, que donen permís de pas, i l’acord amb la Diputació de Barcelona, que ens cedeix 300 hectàrees perquè els cavalls passin l’hivern. Allà on van, milloren el territori. 

¿Mai en perd algun?

No. La seva supervivència està en el grup. Hauríem de prendre’n nota.

Més coses per anotar.

Els cavalls t’ensenyen a estar present, el valor del vincle. El que més els agrada és viure en pau. Rara vegada he sentit tanta calma com amb ells. Els humans hem de recordar que som naturalesa.

 

¿Diria que l’estimen?

Els hi hauria de preguntar a ells. Quan m’introdueixo en la manada, jo sento amor. 

Escolti, ¿ve de pagès?

La meva àvia paterna era de Cortillas, un poble del Pirineu d’Osca. Ella m’explicava històries, com que la gent moria a causa d’un simple refredat. Quan vius en un espai natural estàs connectat amb la vida i la mort a cada instant. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Vostè està connectada amb el silenci i l’ovació. ¿Què tria?

No puc. El silenci és espai; l’ovació, humanitat.