S.O.S.

A qui li pugui interessar, els escriu un català qualsevol. No represento ningú, ni ho pretenc, només faltaria. Però intentaré que el que s’expressi tot seguit sí que sigui representatiu de les meves sensacions i sentiments avui dia. El resum, si el volen d’entrada, és que crec que m’han segrestat. A mi i a molts catalans més.

En primer lloc, van segrestar els nostres veïns. No tots, és cert, però també és veritat que cada vegada van ser més. Primer van segrestar-ne les emocions, i ho van fer perquè quan van veure que per la via de la raó era impossible, ja que els números no tenien on agafar-se, van començar a apel·lar a les raons del cor, que són impossibles de tombar. Hi va haver ball de xifres que després es van demostrar falses, però ja anava bé, per confondre’ns a tots una mica més. En el moment que el seu discurs va prescindir de tota argumentació racional, qualsevol diàleg o posició díscola va estar irremeiablement condemnada al fracàs. En el moment que es deixa de parlar de números, es passa a parlar de paraules, tan fàcils de reinterpretar i en definitiva, de malejar. 

A continuació van segrestar tota il·lusió. Ho va fer un paio que va dir en veu alta i clara que recolzaria el que sortís del Parlament de Catalunya. I no només no ho va complir, sinó que ho va deixar als peus dels cavalls. Hi va haver sentències mutiladores i aquí tothom s’hi va posar de perfil. Però també ho van fer molt bé ells, parlant d’una república independent com un projecte nou, fresc, sense conservants ni colorants. En aquest nou estat ningú seria corrupte, ni pobre, ni baixet, ni infeliç. Davant van estar encara menys encertats, ja que en comptes de vendre un projecte il·lusionant per estar junts, es van dedicar a vendre’ns el mateix de sempre, que junts millor i com més bé, pitjor per a vostè en benefici, el seu propi.

Després ens van segrestar el discurs. No el meu discurs, sinó qualsevol altre discurs que no fos el seu. En un moment que el país s’estava adonant dels seus problemes reals, de la corrupció, de la desigualtat, de l’atur, etc., aquella mateixa gent va accedir al control d’allò de què es parlava i hi va posar terminis, termes, condicions i ultimàtums. És la màgia de les dates, que fan que els esdeveniments es precipitin i que, a mesura que  s’acosti la data, ja no vegis res més. Un pla no és un pla fins que li poses una data límit. Fins llavors és només una intenció. 

A continuació van segrestar la majoria qualificada, aquella figura parlamentària reservada a assumptes importants. Van dir que sent simple ja els valia ja no per canviar la llei, sinó per crear-la des de zero. I tot seguit ens van obligar a molts catalans que no pensaven com ells a acatar lleis suspeses o invalidades pels tribunals. 

Més tard van arribar els simulacres de democràcia. Són simulacres en el moment en que es van fer sense cap mena de garanties. Gent votant diverses vegades, gent sense cap mena de cens oficial, urnes del tot a 100. I aquí va ser cert que qui havia d’iniciar el rescat, no dic pas pagar-lo, sinó afavorir-lo, no va fer més que empitjorar les coses. En lloc d’una prova de vida, es va dedicar a repartir llenya a civils que només volien votar. 

El súmmum va ser quan a tot això anterior hi van posar un nom, inculcat per activa i per passiva: mandat popular. Com si li haguéssim demanat que ens fes sortir de la llei, que ens fes sortir d’Espanya i que –el pitjor de tot– ens enfrontessin amb els nostres propis amics i veïns. 

Per últim, acaba de passar, pretenen segrestar la nostra terra. La meva terra. La terra on vaig néixer i on van viure els meus pares i els meus avis. La terra on viu el meu fill. La terra d’on no me’n vull anar. Ni que me’n facin fora. Aquesta mateixa en la qual ja insulten impunement a qualsevol que pensi com jo, gent que se n’alegra que te’n vagis de la teva pròpia terra, gent que està desitjant fer-te fora.

Avui, presos i captius ja de no sabem qui o què, l’única cosa que ens uneix és aquesta profunda tristesa que soc incapaç de celebrar ni compartir amb ningú. Perquè no fa ni falta. Escoltar ses senyories aclamar les mesures del 155 és un espectacle tan pornogràfic com escoltar la presidenta del Parlament advocar pel respecte a la llei, aquella que acaba de saltar-se, perquè estava escrita en una llengua que ella considera estrangera. 

Negaré que ho he escrit, però tampoc podem demanar més empara per part de qui ens hauria de rescatar. No em dona la gana que m’assimilin a partits corruptes, a partits d’incompetents, ni a partits que, per no estar a l’altura de les circumstàncies, fa bastant que es van posar de perfil i no han sabut ni tan sols ser-hi.

No he pensat mai com ells, no penso com ells, ni crec que siguin del tot  innocents, ni que m’hagi de posar de la seva banda només perquè és l’únic que sembla quedar-nos ja.

Avui tots voldríem no haver arribat fins aquí. O almenys no d’aquesta manera. Quan les coses només poden empitjorar, i has de seguir endavant, només hi ha una cosa que pots fer. Demanar ajuda.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Així que si vostè està llegint això i ens pot ajudar, l’hi prego, ajudi’ns. Pitjor que el Govern i la Generalitat no ho farà. Aquest català l’hi demana, l’hi prega. Tant de bo que n’hi hagi algun de més persuasiu, algun d’important, o simplement, algun més.

Amb afecte i amb tristesa, atentament, un català.