La debilitat del PP a Catalunya no facilita la sortida

La convocatòria d’eleccions per al 21 de desembre anunciada per Mariano Rajoy és una jugada mestra, segons l’opinió de la majoria, però això no impedirà un pobre resultat per al seu partit. Heus aquí la gran paradoxa del 21-D.

La sort del Partit Popular pot semblar un aspecte menor al costat de la importància del que ens hi juguem  aquest dia. Però no ho és. Més aviat al contrari: la posició de debilitat parlamentària a què ha acabat relegat el PP a Catalunya és un dels factors que més han obstaculitzat una acomodació efectiva de la qüestió catalana en el marc de l’Estat autonòmic actual. I mentre es mantingui aquesta anòmala situació en què el partit més important d’Espanya és testimonial a Catalunya, les opcions per resoldre l’assumpte resultaran poc creïbles. 

Igual que passa en altres països amb gran diversitat interna, a Espanya els grans partits han contribuït a la integració del sistema de forma molt diferent. Fixin-se en el PSOE. Gràcies a la fusió entre l’obrerisme no comunista i el catalanisme de centre-esquerra, el socialisme espanyol va contribuir a canalitzar bona part de les demandes catalanes d’autogovern, a la vegada que el PSC afavoria la lleialtat cap a l’Estat dins del catalanisme.

En la dreta no va passar el mateix. Després del retorn de la democràcia, la UCD va ser la principal opció per a l’electorat català moderat. Però quan es va produir el seu enfonsament, a diferència de la resta d’Espanya, va ser CiU qui va guanyar els seus votants de centre amb identitat dual, mentre que AP es quedava com a receptora del votant més conservador i espanyolista.

Espanyolisme de dretes

Aquesta evolució va deixar una forta empremta en la trajectòria del PP català: el va convertir electoralment en el partit de l’espanyolisme de dretes, un espai insuficient per disputar el poder. També va tenir conseqüències per al PP nacional: quan va arribar al govern, Catalunya es va convertir per al PP en un grup parlamentari (CiU) que completava o reforçava la seva majoria al Congrés dels Diputats; i quan va tornar a l’oposició, Catalunya va ser el taló d’Aquil·les del PSOE on s’havien de dirigir totes les fletxes. Una distància emocional respecte a la majoria social de Catalunya que els seus adversaris mai van deixar d’alimentar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El final del procés podria obrir una finestra d’oportunitat per alterar aquesta trajectòria. Sense un PP fort a Catalunya –i per a això, amb penetració dins de l’electorat catalanista– sembla difícil que l’Estat guanyi l’empatia necessària per afrontar amb força el pols del sobiranisme a llarg termini. Però també redueix la seva capacitat d’influència per actuar en les qüestions més divisives de la societat catalana.

La corrupció i l’aparició de Ciutadans dificulten que el Partit Popular pugui participar en una reconstrucció del catalanisme de centredreta. I això complica les opcions per a una solució a la crisi política que no desemboqui en una Catalunya belga, partida en dues comunitats. ¿Podria Ciutadans agafar el relleu?