Preservar la convivència a l'escola

Les preocupacions actuals de la comunitat educativa tenen poc a veure amb l’adoctrinament i molt amb la inquietud per tractar bé el que està passant. Evitar els silencis, però també els posicionaments partidistes a l’interior mateix del centre escolar. La majoria de docents i centres han tingut alguna experiència d’abordatge d’un esdeveniment traumàtic (mort brusca, suïcidis, accidents...) i la comunitat educativa, en aquests casos, actua unida. 

Avui tenim una novetat important i és que, enfront del conflicte social i polític que estem vivint, els mateixos mestres estan dividits, a més a més dels pares i mares, i en els cursos superiors també alguns alumnes. Aquest fet està provocant que algunes escoles siguin reticents a tractar el tema i optin per un silenci prudent per evitar mals pitjors. Aquesta és la tesi que he pogut sentir en boca de diversos directors/es de centres educatius al llarg de diverses i extenses reunions amb la comunitat educativa de Barcelona.

Sembla una postura comprensible, guiada per la bona manera de fer d’aquests docents, amb una llarga experiència i coneixedors de la seva realitat. El problema és que aquest silenci podrà evitar algun conflicte a curt termini, però segur que augmenta el risc a mitjà i a llarg termini, ja que el que hem d’explicar als alumnes és massa important per silenciar-ho.

Una docent explicava que els alumnes no paraven de preguntar-li sobre el tema. Eren alumnes de primària, que volien saber sobretot què en pensava ella, la seva tutora, per d’aquesta manera poder llegir la realitat i poder fer-se’n una idea. Els nens viuen el que passa a través dels seus adults més pròxims i interpretar el desig dels adults els ajuda a posicionar-se. I és per això que no deixaran de preguntar esperant rebre respostes.

Els adolescents opten més pel grup d’iguals com a referència i per establir les seves lleialtats, cosa que no exclou que l’opinió dels adults (pares o professors) no tingui també tota la seva importància.

Si acceptem, llavors, que malgrat els riscos és millor parlar del tema i que no partim de l’existència, als centres educatius, d’un conflicte greu –encara que hi pugui haver hagut incidents esporàdics–, la conclusió és que les estratègies que plantegem han d’anar encaminades a la prevenció de possibles conflictes futurs. Sobretot si tenim en compte que l’assumpte és greu, implica a tothom i segurament durant un temps llarg.

L’objectiu bàsic hauria de ser el de preservar els alumnes/es i els centres com a institucions educatives del soroll i la tensió que genera l’acció política (eslògans, banderes, abús lèxic, posicions partidistes) que té tota la seva legitimitat, evidentment, però que no hauria d’imposar-se a l’escola. Per això, aquesta tasca, per ser viable, exigeix el consentiment previ de mestres i pares, conscients de la seva importància.

Rebaixar la tensió facilitarà la convivència i l’aprenentatge dels alumnes. Poder generar un clima de treball al centre diferent del que estem veient fora seria un bon ensenyament per a ells i per al futur de la convivència social. 

Preservar l’escola no vol dir, doncs, silenciar ni negar el conflicte.  Tot al contrari: es tracta de parlar i de fer-ho tan clarament com sigui possible per ajudar els nens/es a entendre el que està passant i formar-se, cada un en la mesura de les seves possibilitats (edat i capacitat), una opinió sense que per això s’hagi de concloure en una presa de posició col·lectiva com a grup classe o com a centre. 

    

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les tàctiques concretes dependran de cada centre educatiu (territori, claustre, associació de pares) i de l’edat dels alumnes. Com a indicacions generals podem apostar per la circulació lliure de la paraula sense retrets i sense abusos lèxics. Parlar, per exemple,  de feixisme, de traïdors, de l’existència de dues societats, de ruptura..., és donar consistència a una lògica de polarització que potser convé al missatge polític, però no a l’educatiu.

Fer un ús prudent i limitat de les imatges: parlar de tot no és el mateix que ensenyar-ho tot. Acceptar els sentiments com a necessaris i incomparables però invàlids per substituir els arguments. Afavorir l’empatia entre els alumnes, cosa que implica entendre el dolor de l’altre sense que per això haguem de renunciar als nostres principis ni identificar-nos amb la seva posició.  I sobretot, tenir clar que no es tracta de buscar la solució única i definitiva, que no existeix, sinó de mantenir obertes les preguntes i les respostes.