L'hivern escau al poeta

Em considero una bona lectora de poesia. Una lectora disciplinada, constant, fidel. Una mica obsessiva i tot. D’aquelles que compren el llibre del seu poeta preferit el dia que surt i se’l llegeixen amb pressa.

Feia dies que esperava que sortís el poemari nou de Joan Margarit. Fa temps, ho confesso, que associo el mes de novembre amb Margarit, potser perquè els seus llibres sovint són fruits de tardor, com els bolets o les castanyes, però també perquè m’agrada un poema seu titulat, precisament, Novembre. El nou llibre es diu Un hivern fascinant. M’agrada. Margarit escau a l’hivern. A aquest hivern que ve, més i tot. Des de feia dies Editorial Proa n’anunciava el llançament amb un compte enrere: «Queden sis dies», deia al web, i jo estava tan impacient que em va semblar que el rètol no canviava. Sempre queden massa dies per allò que desitges.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Me’l vaig llegir mentre fosquejava d’hora per primer cop aquesta tardor, en la compayia dels primers freds (un altre títol de Margarit), una manta de sofà i una tassa de cafè. M’agrada ritualitzar les coses que valen la pena. M’agrada decidir què val la pena. Amb Margarit em passa com amb els vells amics que venen de visita: sé de què parlarem abans no arribi. Li conec les tristors i una mica les manies. Sé què pensa quan veu un pare empenyent una cadira de rodes. Sé de què està feta la seva nostàlgia, o m’ho penso. Em commou la seva tristor serena, el seu passat de nen de postguerra, m’agrada que els llibres l’acompanyin com ell m’acompanya a mi. Conec una mica la ferida des d’on diu que escriu. Diu que es fa gran. Pot ser. Té molt per ensenyar-me. 

Em cal, Margarit. Ara més que mai. La veritat que destil·la. Em cal la paraula justa de la poesia. L’emoció sense crits. Sé que hi ha persones que pensen que la poesia és inútil. Sempre que en conec alguna, recordo Jeanette Winterson, quan diu que la vida és un lloc dur i justament per això necessita un llenguatge dur. I afegeix, parlant de poesia: «No és un lloc on perdre’s. És un lloc on trobar.» Justament.