Imperfecte, com tots

Escric aquestes línies després que Carles Puigdemont i part del seu Govern hagin fugit a Brussel·les, on esquiven l’acció de la justícia espanyola, després que la jutge instructora hagi decretat presó provisional sense fiança (i així s’hagi executat) contra set exconsellers de la Generalitat i després que s’hagi desestimat el recurs dels Jordis per sortir en llibertat condicional després de 18 dies en presó provisional. 

L’escenari és terrible també per a aquells que creiem que l’única solució que té aquesta crisi és la negociació política. No obstant, que sigui terrible, i fins i tot evitable, no permet afirmar que estem en un Estat repressor, ni de bon tros en una dictadura. 

El nostre ordenament jurídic contempla la presó provisional com un mitjà excepcional que només ha de ser decretat durant la instrucció si es donen un seguit de condicions. L’excepcionalitat és exigida perquè afecta –no es pot oblidar– com a mínim a dos drets fonamentals de la Constitució: per una part, la llibertat personal, un dels pilars de l’Estat de dret democràtic, i per una altra, la presumpció d’innocència, que significa que ningú és culpable fins que en un judici amb totes les garanties es demostra que és responsable d’una o diverses conductes delictives. La presó provisional suposa, i perdonin l’obvietat, privar un innocent de la seva llibertat. 

Coincideixo a dir que la jutge instructora s’ha equivocat a l’hora d’apreciar l’existència d’algun delicte i al considerar que concorren les condicions necessàries per empresonar una sèrie de persones investigades però innocents. No obstant, aquesta jutge actua en un poder judicial en el qual existeixen mecanismes per poder revertir les seves decisions. De fet, els privats provisionalment de llibertat podran, fins al judici oral, sol·licitar-li tantes vegades com creguin convenient que decreti la seva llibertat. I amb això no pretenc frivolitzar el fet que estiguin empresonats, en absolut. Però hem de contextualitzar. 

És cert que l’escenari judicial no està en el seu millor moment: en ell participa un fiscal general de l’Estat reprovat pel Congrés per la seva complaença amb els investigats del PP i hi ha dubtes de pes sobre la competència de l’Audiència Nacional, entre altres qüestions. 

No obstant, els ara investigats han pogut cometre una sèrie de delictes, alguns de molt greus precisament per la rellevància de les seves posicions institucionals: eren el Govern. I no, no estan sent jutjats per organitzar un referèndum, per voler que la gent voti; han sigut encausats perquè, fins i tot sabent quines eren les possibles conseqüències jurídiques, van decidir saltar-se l’ordenament jurídic a la torera, i no una sinó diverses vegades (alguns dirien que fins i tot de manera continuada). No estan sent perseguits per defensar unes idees (no són presos polítics), sinó perquè han mirat de defensar les seves idees fent cas omís de la legalitat vigent. Legalitat, per cert, aprovada per un Parlament espanyol i un Parlament català escollits democràticament.

¿Són totes aquestes actuacions constitutives de delicte? No em correspon a mi respondre-ho. El que sí que és cert és que són actuacions contràries a l’ordenament, com aquests mateixos dirigents han reconegut, per cert, recolzant l’aprovació de la llei del referèndum i la de transitorietat (recordin ara els lletrats del Parlament) i donant-los recorregut, fins i tot de formes molt enginyoses. No oblidem que Puigdemont i els seus consellers se’n van anar de forma gairebé clandestina a Brussel·les precisament sabent que serien perseguits.

Notícies relacionades

Vueling 2221

L’embolic madrileny del PSOE

I això passa a Espanya, que és un Estat de dret plenament homologable a altres del nostre entorn. Perquè, encara que es repeteixi insistentment aquests dies, no estem en una dictadura ni res que s’hi acosti. Estem davant un Estat amb les seves imperfeccions que es defensa –a vegades amb molt poc encert– del que considera atacs al seu normal funcionament. I lho fa aplicant les normes existents i a través d’una justícia que, amb les seves coses positives i les seves coses negatives (sobretot, pressupost), funciona. 

Tot plegat no obsta perquè hagi d’insistir-se que estem davant un conflicte de base política, amb conseqüències jurídiques, però que només s’arreglarà si s’aborda des del diàleg i la comprensió de les posicions legítimes de l’altre. Això sí, en tot cas i com a base, tots respectant les mateixes regles de joc. I això implica no recargolar la llei de partits (i la Constitució espanyola) o no intentar convertir les pròximes eleccions en el que no són.