El desafiament de trencar barreres

Un diari no és només una combinació més o menys encertada de notícies, articles, fotografies i gràfics. Tampoc és un simple contenidor de fets d’actualitat, ni hauria de ser una factoria d’ideologia. Cada diari té la seva pròpia ànima, cisellada pels periodistes que l’elaboren i els lectors que el consumeixen. L’ànima d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA se sintetitza en la llegenda de la seva capçalera: «Per a gent compromesa». El 1978, sense el fort compromís del president fundador del Grup Zeta, Antonio Asensio Pizarro, i de l’equip periodístic dirigit per Antonio Franco hauria sigut inimaginable el naixement d’una capçalera tan trencadora com aquesta. Esperit aventurer que els va tornar a inspirar, dues dècades més tard, a l’hora de donar a llum l’edició catalana d’EL PERIÓDICO, una aposta de risc que altres van preferir desestimar. 

Perquè, a mitjans  dels anys 90, el futur de la llengua catalana en el panorama mediàtic era una verdadera incògnita. Llavors, els mitjans audiovisuals de la Generalitat garantien la supervivència del català oral, però la presència del català als quioscos, en termes de vendes, era testimonial. Entre altres raons perquè, encara massa recents les polítiques d’immersió lingüística, un de cada tres ciutadans es declarava incapaç de llegir en l’idioma oficial de Catalunya, segons les estadístiques oficials de l’època. 

Notícies relacionades

Passió per la llengua

Primmirats, imaginatius i ultraràpids

Llançar una publicació en català, a priori, no era en si mateix un negoci. Però sí un desafiament: el de trencar una altra barrera, aquesta vegada la lingüística, per oferir informació de qualitat als nostres lectors en la llengua que ells elegissin. I fer-ho, a més, amb idèntica orientació en les dues edicions, com a mostra que la pluralitat política i identitària de la societat catalana s’expressa també en els dos idiomes que, de manera pacífica i amb naturalitat, conviuen en la nostra societat. Un sol país, un sol diari, dues llengües.

Vint anys després, EL PERIÓDICO segueix pensant que les llengües no tenen  ideologia. I que en aquestes pàgines hi tenen cabuda els diferents sentiments identitaris de tots els catalans, fins i tot en moments d’alta tensió política com el present.