Al contraatac
Ja sé que no és el dia
Mig Catalunya us ha cregut i s'ha manifestat tantes vegades com l'heu convocat per aconseguir una utopia, que semblava que s'hagués esvaït. Però l'arrogant fiscalia pot aconseguir que any nou, procés nou
junqprats
En primer lloc, vull deixar clara la meva consideració als membres del Govern empresonats i a les seves famílies. D’altra banda, ja sé que no és el dia, però en moltes ocasions s’ha plantejat que el problema de la independència no era el què sinó el com. Des d’aquesta òptica, el principal hàndicap de la independència unilateral seria precisament la seva inviabilitat. Vaja, que la DUI ens podia abocar al desastre. Ja sé que no és el dia, però som aquí.
El Govern a la presó. Tristíssim. Feia temps que no estava tan cabrejat. Cabrejat intel·lectualment i emocionalment. M’he passat anys demanant-li a Rajoy que fes política assertiva respecte del que ha estat passant a Catalunya. M’he passat anys dient-los als indepes que la qüestió, insisteixo, no era el què sinó el com. I som aquí. Ja sé que no és el dia, però ¿com pot ser que el desastre arribi a cotes tan altes? ¿Com pot ser que tot el que era previsible estigui passant de manera tan categòrica i clamorosa? És devastador.
Manipuladors per interès
Em cabreja i m’entristeix profundament que els esdeveniments confirmin la lectura més escèptica: «És que ens han intervingut», «és que ho volen arreglar per la via judicial», «és que Europa no ens ha reconegut», «és que ens han ficat a la presó», «és que el fiscal general ha sigut reprovat», «és que el Constitucional no és un àrbitre imparcial»… Efectivament, un desastre catedralici.
El cert és que Puigdemont pot argumentar que quan va anunciar una via alternativa intentant convocar eleccions autonòmiques per sortir de l’escull, li van dir traïdor, Judes i tota la resta i que Esquerra el va amenaçar de sortir del Govern. Patètic. Ara no sabem si Puigdemont és un heroi a l’exili, un candidat o el gran Houdini.
Estem en ple caos. Els teòrics tertuperiodistes del procés heu contribuït a donar-li autoritat moral al miratge. Al Politburó molts sabien que Rússia s’abocava al desastre, però ningú tenia el valor de dir-ho. Aquí, igualment, ningú ha tingut el coratge de dissentir, però amb una diferència: heu sigut manipuladors no per por sinó per interès i alguna nòmina. Ja sé que no és el dia.
Ja sé que no és el dia, però intento comprendre per què el Govern català va fer l’improductiu i arriscat pas de la DUI. ¿Estem assistint a un suïcidi judicial col·lectiu per falta de connexió amb la realitat? Pot ser que el desig d’agradar us hagi impedit veure l’abisme a què heu caigut i a què heu precipitat el país. Mig Catalunya us ha cregut i s’ha manifestat tantes vegades com l’heu convocat per aconseguir una utopia, que semblava que s’hagués esvaït. Però l’arrogant fiscalia pot aconseguir que any nou, procés nou.
José Manuel Maza Govern Carles Puigdemont Oriol Junqueras Independència de Catalunya Polítics catalans presos Carmen Lamela Declaració unilateral d'independència (DUI)
